El centralisme coronavíric
Tinc un bon amic que treballava (Abans del Coronavirus, A.C.) de muntador en una empresa d’aire condicionat. Una vegada li va tocar anar a instal·lar-ne a la Unió Soviètica. “¿Aire condicionat a la Unió Soviètica?”, li vaig demanar jo, ben sorpresa. I em va explicar que allà hi passava una cosa: la calefacció era un bé comú i, per tant, l’estat la subministrava a tothom. Però vet aquí que l’estat de la mateixa manera que subministrava també decidia, segons els criteris del comitè científic que pogués tenir, un dia concret de posada en marxa i un dia concret d’apagada. I llavors el que passava (d’aquí la feina del meu amic) és que el clima feia el que volia i quan l’engegaven podia passar que fes una calor de mil dimonis i que es torressin. És per això que els que podien es posaven aire condicionat. Per contrarestar aquell regal de l’Estat.
Hi penso sempre que observo les terribles conseqüències del centralisme. La més petita i occidental de les illes Canàries, El Hierro, a l’oceà Atlàntic, no té cap cas de coronavirus. És probable que això continuï així, perquè no hi aterren avions amb turistes, ara mateix, ni cap polític hi té la segona residència. Però, malgrat tot, el govern d’Espanya ha decretat que allà, també, els nens s’estiguin confinats a casa. La recepta dels experts per a El Hierro és la mateixa recepta que la que tenen per a Madrid. Té sentit? ¿N’han escoltat els habitants? Si els escolten, ¿estarien disposats a rectificar? Si demà passat detecten el primer cas de la malaltia, a El Hierro, no faran res diferent. La recepta bona per a una gran capital no és la recepta bona per a aquesta illa volcànica, però, és igual, perquè sobretot, sobretot, el que no pot passar és que sembli que es “deixa fer” i que “no es va a l'una”, com a Fuenteovejuna.
