De cara al dia 2...

Per favor, de cara al dia dos, que es veu que potser podrem sortir a córrer, com a part implicada, demano als governs mundials en general (que no són l’andorrà, perquè ja m’agradaria a mi viure sota els designis dels coprínceps): manin i obeirem. Volen que sortim per franges horàries? Volen que sortim a les tres i vint de la matinada? Volen que sortim fent la vertical pont i amb burca tècnic? Ho farem.

¿Serà com el passeig amb els nens de diumenge i haurem de fer només un quilòmetre des de la porta de casa? I si és així, hi haurà una limitació de temps? No ens ho han dit perquè diria que no en tenen ni idea. A Catalunya, per exemple, els inscrits a la web del Xip Groc, de l’atleta Andreu Ballbé, que cronometra (cronometrava) la majoria de curses importants de casa nostra, som 50.000. Molta gent, no? ¿Això vol dir que si ens deixen, per exemple, una hora i un kilòmetre, farem aquell kilòmetre deu vegades, durant una hora? Si ens deixen sortir de casa (sense cotxe) fins on vulguem pot passar que molts de nosaltres comencem a tirar. I els de Barcelona arribaran a Collserola i els de Collserola al Penedès.

Sé que hi ha humans que no fan mai exercici. Jo era d’aquests, abans. “De què fuges, qui et persegueix?”, et pregunten (et preguntaven) sempre. La Marató de Berlín s’ha suspès i la de Tòquio només permetrà que hi corrin dos-cents atletes. Allò que deia l’Arcadi Alibés (“M’agrada fer esport en el mateix circuit que els professionals, és com si em deixessin xutar a porteria després d’un partit del Barça”) ja no podrà ser. Som els últims micos, els atletes populars, i ho sé i ho admeto contenta. Em moro de pena si penso que no es farà la marató de l’any que ve o la Jean Bouin. Però no em resigno que sigui per sempre. El teatre, els concerts, les curses... Hem de poder tornar a estar cos a cos, i tan sols, entre aquells desconeguts.