El bon tertulià bo
El bon tertulià és també bona persona. Té bona relació amb l’ex, amb els companys de feina, si fa no fa com tothom. No li agrada l’independentisme. Li agradaria una Catalunya castellana, on el català servís per fer algun poema i alguna cançó, per parlar amb el senyor del poble que ens cuida l’hort a la Cerdanya, per posar nom a la barqueta i anomenar amb mestratge els peixos locals, on el suplement de cultura d’'El País' parlés sempre d’Eduardo Mendoza i de la influència de Barcelona en l’obra de Cervantes.
Ha deixat les tertúlies de TV3 amb una excusa laboral i ara només va a les dels mitjans privats. D’aquesta manera, des de les altres tertúlies on va pot dir que “allà s’hi adoctrina”. S’ho passava bé, anant-hi, i havia fet amistat amb els altres tertulians. De fet, amb els independentistes s’hi duia força bé. Acaba de descobrir Twitter i, tot sovint, se sent punyent quan contesta els que se’l rifen. En privat, com tots, tots ells, admet, perquè viu aquí, que l’acusació per rebel·lió és una bogeria del desaparegut Llarena, i que si l’acusació és una bogeria, la sentència també ho serà. Se sent culpable pel fet que aquesta gent sigui a la presó des de fa dos anys, perquè moderadament estima la vida i els seus plaers moderats. Ara, però, per patriotisme marmori li tocarà dir que s’ha d’acatar la llei, que la justícia és imparcial i que Espanya és una democràcia imperfecta, però democràcia. És per això que ja fa dies que fa tuits i més tuits sobre el sis i set de setembre, i vinga sis i set de setembre, perquè ell és bona persona, no vol el mal de ningú i ara, a les tertúlies, haurà de dir que s’ho han buscat, que què s’esperaven, i tot per no dir que lamenta profundament el mal gratuït que els faran, que ell haurà de defensar davant dels micròfons amics. Serà pitjor sentir-lo a ell que sentir les males persones –també n’hi ha– que se n’alegraran.
