Avui, córrer

Deixeu-me posar pelleringosa, avui, per dir-vos una cosa que dic sovint, i que sé, conec, gràcies a l’esport. A córrer. Tenim un cos ideat (diguem-ne així) per córrer, i, malgrat això, hi ha persones que, a diferència de les bèsties, no corren mai, mai, ni un metre, ni mig, deixen que se’ls escapi el bus. Quan ho van deixar de fer? No se’n recorden. Tots els nens sans corren amb una naturalitat perfecta, que et deixa garratibat. És quan som grans que ho deixem estar, incomprensiblement.

La cosa que us vull dir és molt paulocoelhista, però, en els temps que vivim, ens ho podem permetre. Córrer t’ensenya coses. O te les fa saber. Per exemple, que una baixada és un regal, un regalàs dels déus. Una pujada, t’ho miris com t’ho miris, estiguis molt o poc entrenat, és sempre una putada. I el que aprens és que s’acabarà. S’acabarà tard o d’hora. Els novençans no ho aguanten i caminen. Els gats vells diuen: “Redueix, aguanta, mira’t aquell arbre d’allà, és el final, s’acabarà, s’acabarà”. Per tant, el pla no és ni baixada ni pujada, però no és neutre. La lliçó és aquesta. El pla és millor que la pujada, però no ens n’adonem fins que no fem pujades. Traduït a la vida, la pujada és atur, malaltia, pena. La baixada és amor, feina, harmonia, bon rotllo. I el pla és l’absència d’atur, de malaltia i de pena. Per tant, no és neutre. És un regal. Però no te n’adones fins que no has patit.

Aquest dissabte surto a córrer. No entenc gaire per què ho faig, però entenc que bé que estic quan ho faig. Els meus estimats amics, companys de muntanya, també sortiran i ens veurem de lluny. Quan t’han pres alguna cosa és quan valores, com mai, tornar-la a tenir. Potser ara alguns de vosaltres podeu començar a fer això tan absurd. En tot cas, avui, no ens critiqueu gaire...