4 hores

Jordi Turull, en presó preventiva des de fa pràcticament dos anys, acusat de rebel·lió (una acusació tan excèntrica i falsa com la d’"espionatge" o "alta traïció" en temps de guerra) ha obtingut quatre hores de permís penitenciari per anar a veure el pare malalt. El trauran de la presó de Lledoners en un furgó policial i el duran a l’hospital, el vigilaran, durant aquestes quatre hores i, quan toqui, se’l tornaran a emportar. Suposo, doncs, que el pare està greu. Em podeu dir que aquesta és la llei de la presó. Però és que Jordi Turull, com tots els altres presos polítics, està tancat per escarment. Que no han fet res ho diuen fins i tot els del PP.

Jordi Turull deu haver pensat, aquests dies a la cel·la, en com administra aquestes quatre hores. Fa dos anys que no està quatre hores seguides amb les persones que s’estima. Els vis-a-vis no són tan llargs. En una situació normal, en aquests casos, un fill –vostè o jo– voldria parlar amb els metges. Preguntar, demanar què s’ha de fer… Tindria temps il·limitat i llibertat de moviments. Podria seure a la sala d’espera i explicar el cas de l’avi als fills, amb un cafè d’aquells de màquina, podria anar al bar a fer un mos, podria quedar-se a dormir a l’hospital o podria organitzar torns amb els altres germans. Però Jordi Turull no està en una situació normal. Potser no podrà anar a veure el pare mai més, potser el pare no el podrà anar a veure mai més. Potser li cal pensar que val més que s’hi abraci, que s’ajegui al llit amb ell, que li digui tot el que li ha de dir sense deixar-se res, per si de cas, que no perdi cap minut fent res més que això. Potser no el deixen sortir a parlar amb els metges, potser no pot, al mateix temps que és amb el pare, ser amb els fills, perquè potser la llei és estricta i si dius que vas a veure el pare, vas a veure el pare. I si vols veure els fills, s’haurien de posar molt malalts, també.