Censura. L’exercici de la llibertat d’expressió s’ha convertit en un problema a la Unió Europea. Molesten les paraules. Preocupen les idees. D’uns i d’altres. D’una banda, la televisió pública italiana RAI pot decidir vetar la presència de l’escriptor Antonio Scurati, que havia de llegir un monòleg sobre l’aniversari de l’alliberament del nazisme i el feixisme. De l’altra, les autoritats locals de Brussel·les van intentar prohibir, el 16 d’abril passat, la celebració d’una convenció nacional conservadora a la capital belga, amb Viktor Orbán, Nigel Farage o Éric Zemmour com a estrelles convidades, que es van afanyar a declarar-se víctimes de la cancel·lació i del bolxewokisme.
La Itàlia postfeixista de Giorgia Meloni, disposada a reescriure la història del seu país, considera que anomenar el passat pel seu nom és divisiu. A l’altra banda, la Brussel·les escenari i casa d’acollida de totes les sensibilitats possibles a l’escena política europea, amb el seu intent de prohibició precipitada, va acabar amplificant els altaveus mediàtics d'una extrema dreta que es considera víctima de mètodes propis d’una “dictadura de pandereta” (en paraules de Farage). Uns mètodes condemnats, fins i tot, pel mateix primer ministre belga, que va haver de sortir a criticar les autoritats locals de Brussel·les que havien pres la decisió.
A Alemanya el debat sobre els límits de l’extrema dreta fa mesos que duren. Les enquestes d’intenció de vot donen a Alternativa per a Alemanya uns grans resultats tant a les eleccions regionals que s’han de celebrar a l'est d'Alemanya com al Parlament Europeu. Però les acusacions d’extremisme i fins i tot d’espionatge contra la formació, i el judici a un dels seus líders per referències al nazisme, han reobert el debat sobre una possible prohibició de la formació o tallar-los l’aixeta del finançament. El setmanari Der Spiegel va publicar un reportatge de deu pàgines el novembre passat amb el títol de portada “Prohibir l’AfD”?
Contradiccions. En un món espantat, la seguretat s’ha convertit en la camisa de força de la llibertat d’expressió. Tant a l’Europa que va prohibir les manifestacions propalestines a l’inici de la guerra de Gaza com a les universitats dels Estats Units aquestes últimes setmanes. Les protestes als campus en favor de Palestina i el xoc amb la policia i centenars de detencions han obert el debat sobre els equilibris entre seguretat i llibertat d’expressió. Però l’esquerda que s’obre és profunda i és política. El columnista del New York Times Charles M. Blow assegura que la divisió generacional que ha desfermat el suport dels Estats Units a Israel desvetlla els fantasmes del 1968 amb les protestes universitàries contra la Guerra del Vietnam.
Les democràcies estan cada cop més afeblides per les seves pròpies contradiccions.
L’Europa dels principis i valors està desorientada. La racionalitat i els drets han quedat atrapats per unes agendes polítiques amenaçades o alimentades per la por. L’Europa dels procediments i la dels discursos bel·licistes abrandats circulen per vies diferents.
Cheryl Hall, professora de la Universitat del Sud de Florida, que ha estudiat les emocions en la política, assegura que la passió és l’última instància indispensable pel manteniment d’una comunitat política. El problema és que hem deixat que les emocions ho envaeixin tot. Les passions que ens cohesionen amb uns ens distancien dels altres.
