Emocions instrumentals i el vot a Donald Trump

La victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials als Estats Units la setmana passada ha agafat els científics socials totalment desprevinguts. Són pocs els analistes que van pronosticar la victòria del multimilionari i molts els que lamentem no haver-ho fet. La consternació va acompanyada d’un seguit de preguntes: com ha pogut un candidat sense experiència política obtenir la presidència?, què implica que un senyor amb posicions obertament racistes i misògines hagi obtingut el 47% del vot popular emès?, com hem de gestionar l’onada d’atacs d’odi que hi ha hagut aquesta setmana arreu del país, fins i tot en nuclis liberals com Ann Arbor i Nova York?, què podem esperar d’un president electe que ha mostrat posicions polítiques volàtils i sense gaire criteri?, què passarà amb totes aquelles propostes que posen en risc la seguretat nacional?, hem de patir pels nostres amics jueus i musulmans? Molts interrogants, poques respostes, i por, molta por.

En primer lloc, cal matisar allò que el món ha vist com una gran victòria del populisme i de l’antiestablishment (l’anticasta, que en dirien alguns). Els nivells de participació van ser més baixos que en les darreres quatre eleccions; no només Obama sinó també George W. Bush i els seus contrincants van aconseguir mobilitzar més que Clinton i Trump. En percentatge de vots, Trump ha aconseguit menys suport que Romney el 2012 o que McCain el 2008. Pel que fa al nivell de suport, doncs, no és adequat concebre el fenomen Trump com a extraordinari. De fet, com ja s’ha comentat àmpliament, Trump serà el president malgrat que Clinton va guanyar en nombre de vots. En segon lloc, veure la victòria de Trump com un simple retrat del país seria un error greu: un 44,6% dels votants no van anar a les urnes; entre els que ho van fer, la meitat van votar per Clinton i l’altra meitat ho van fer per Trump. Hi ha, per tant, uns nivells de mobilització baixos i, entre els votants, molta polarització. Finalment, cal procurar veure els matisos del vot trumpista: si bé hi ha una important proporció dels que l’han votat que es creuen el seu discurs simple i populista, n’hi ha d’altres que no ho fan. Alguns han optat per un vot de protesta, mentre que d’altres han prioritzat la lleialtat partidista. El problema del vot és que és una forma de participació política molt poc sofisticada, que porta a resumir moltes preferències en una sola decisió, i votar Trump implicava, inevitablement, donar suport a tot el que aquest candidat defensava.

Qui són doncs els que han donat suport a Trump sincerament i per què ho han fet? Entendre el comportament humà és molt complex (aquest és un dels principals atractius i alhora una de les principals fonts de frustració de les ciències socials); si intentem trobar una sola explicació no ens en sortirem. És molt probable que darrere del vot a Trump hi hagi factors racionals barrejats amb emocions com la por, l’odi o el ressentiment. Por als canvis de la globalització i al terrorisme; odi a altres grups ètnics i religiosos -alimentat per segles de discriminació i discursos racistes-; ressentiment cap als grups socials que ara ocupen un estatus superior en la jerarquia social. En diversos llibres, Roger Petersen, catedràtic de ciència política al Massachusetts Institute of Technology, ha explicat que aquestes tres emocions són instrumentals i que sovint porten els individus a tenir comportaments molt nefastos per corregir les situacions que els generen por, odi o ressentiment. Petersen ha estudiat el conflicte ètnic i els genocidis, però a mi em sembla que el seu marc teòric permet entendre una bona part del vot a Trump. No és casual que s’hagi parlat de “l’home blanc enfadat” per descriure el seu votant prototip. L’home blanc està enfadat per la seva pèrdua d’estatus: d’una banda, hi ha altres grups ètnics o racials que comencen a ocupar posicions privilegiades dins de la societat nord-americana (el president Obama en seria un clar exemple); de l’altra, les dones s’han alliberat i comencen a manar dins i fora de casa (que una dona -una “donota”, com la va anomenar ell- fos presidenciable ho feia totalment palès). No és inaudit doncs pensar que l’home blanc enfadat concebés que votar Trump fos un cop de puny sobre la taula, un missatge de “qui us heu cregut que sou” a aquests grups. Un cop de força, com em va dir un estudiant blanc de classe mitjana, fill de votants de Trump.

Encara hem de resoldre molts interrogants, però si Donald Trump ha guanyat és perquè hi ha molts individus que han votat de forma emocional un candidat que els ha promès que el seu país tornarà a ser gran, que ells recuperaran l’estatus perdut i que mai ningú s’atrevirà a tornar a humiliar-los. Si tot això no ens recordés tant els preàmbuls d’alguns dels capítols més foscos de la història segurament no estaríem tan espantats.