1. Escletxes. Des de la crisi del 2008 s’ha anat trencant el totalitarisme de la indiferència, que intentava fer virtut del desprestigi de la política i convertir-nos en simples comparses d’unes oligarquies econòmiques, polítiques i fins i tot mediàtiques. No es tracta de grans mutacions en els equilibris de poder, però sí de la introducció d’alguns factors de complexitat. Sembla com si s’obrissin algunes escletxes en el núvol de pessimisme fruit de les fractures econòmiques i culturals generades en la mutació del capitalisme industrial al financer i digital, de l’impacte ja innegable del canvi climàtic i de la por a la guerra que ja afecta la mateixa Europa.
Podríem dir que, enmig de la foscor, torna la idea de projecte, en tant que acció orientada al mitjà i llarg termini que pretén relligar el passat amb el futur. O, dit d’una altra manera, que es busca sortir de la situació de present continu en què qualsevol il·lusió estava condemnada a l'absurd. En aquest retorn, qui sap si com a reacció a una globalització accelerada que descol·loca el personal, reneix el subjecte polític nació amb la corresponent estimulació de les sempre arriscades pulsions patriòtiques.
2. Transcendental. Sembla que els humans siguem incapaços de construir espais compartits sense dotar-los d’alguna dimensió transcendental: la pàtria, la revolució o el paradís. Suposo que és una conseqüència de la precarietat de la nostra condició, que fa difícil avançar sense creences. Sembla que no hi ha prou confiança perquè ens puguem entendre sense una exigència d’adhesió a algun ens superior a les nostres individualitats. Trencar aquest tabú estava en el sentit de la democràcia, però sembla que no n’hi ha prou amb confiar en la raó i la llibertat, que, en principi, haurien de ser les dues peces centrals de la nostra singularitat. Sigui com sigui, tornem a estar en temps d’exaltacions nacionals, amb tot el que té de territori de risc, perquè hi ha una lògica interna que condueix inevitablement a la dinàmica dels patriotes i dels traïdors, sobre la qual, en el cas concret nostre, Espanya ha construït la seva resposta –negant-nos com a nació diferenciada–, que ja s’escampa de manera ridícula dins de l’independentisme, amb patètiques desqualificacions que no fan més que empetitir un moviment que està lluny d’una àmplia majoria.
Les lògiques de la política són inexorables, l’espai que separa els projectes col·lectius de les ambicions personals és confús, i en nom de la pàtria suprema, malden els que busquen fer carrera de maneres prou indissimulades. La política la fan les persones i, per tant, és una barreja d’interessos personals i de grup i d’ambicions que sovint acaben en la destructiva psicopatologia de les petites diferències. En els últims dies hem vist un patètic espectacle d’aquestes misèries en la versió catalana del retorn del factor nacional a l’escena global. Un fet de risc, cal dir-ho, perquè coincideix en un moment de desplaçament de tot Europa cap a l'autoritarisme postdemocràtic. I aquestes coses tenen efecte contagiós, també a Catalunya. Com ha recordat Xavier Antich, mai s’ha de cedir a “la temptació populista de l’antipolítica”. I a Espanya el desplegament de l'autoritarisme patriòtic –de llarga i estructural tradició– ja és indissimulable, amb la complicitat del PP.
3. Atzucac. Em sembla que és útil fer aquest recordatori de marc general per als temps que venen, perquè certes frivolitats, certs fanatismes i certs narcisismes no facin perdre el món de vista. El marc és clar: la independència no està ara a l’ordre del dia (i no hi ha pitjor error que voler desconèixer la relació de forces) però l’independentisme segueix aquí, en un moment de confusió i desconcert, però lluny de desaparèixer, com part de la premsa espanyola ha reconegut. La crisi política en el seu si és manifesta, però el govern espanyol s’equivocaria si es pensés que això es desfarà tot sol. I això ens condueix a una pregunta: ¿està en condicions Sánchez de fer propostes concretes –començant per la via de la desjudicialització– que permetin avançar per vies polítiques o bé la relació de forces a Madrid ho fa tan impossible com la mateixa independència? En vista del que pot venir després, l’atzucac no és una bona notícia.
