Emmanuel Carrère, et convido a vi
En el seu recomanable nou llibre, Ioga, l’admiradíssim Emmanuel Carrère diu això a la pàgina 220: “La faig riure, una rialla que per a ella deu ser agradablement transgressora, quan li explico que a mi l’enologia em repugna i que tinc horror de la gent que, com diuen ells, tasta el vi i el fa girar molta estona en copes gegantines per després trobar-hi notes boscoses o un reregust de forat de cul”. Uns paràgrafs més amunt diu que a ell “qualsevol vinot se li enfot”, perquè l’únic que importa “és la borratxera”. De tota manera, i per com parla, també, del “mal que ha fet Robert Parker als grans Bordeus”, no me l’imagino emborratxant-se amb Vinya Úlcera.
Qualsevol activitat tècnica relacionada amb un ofici, segons com es faci, pot despertar les rialles dels no entesos. Pot agradar-te el futbol i et pot semblar ridícul segons quin tipus d’escalfament dels jugadors, si t’ho mires des de dalt i no des de dins. Pot interessar-te el teatre o el cinema i et pot fer riure la manera que tenen els actors de “ficar-se” en el personatge. Pots creure en Déu i et pot semblar del tot forassenyada una missa.
Tastar el vi, centrifugar la copa, trobar-hi aromes té sentit, tot el sentit, quan ets dins. Però hi ha moltes maneres de ser dins. Una manera és la d’ell, bevent només per la borratxera. Hi ha la contrària. A mi m’agradaria el vi encara que no emborratxés. M’agrada per la mateixa raó que m’agrada l’amor: perquè no el conec del tot. Hi ha, ho sé, sommeliers cerimoniosos en excés. Però aquesta idea –la broma de l’olor dels enagos de monja– fa temps que ha passat a millor vida. Els i les sommeliers que avui en dia hi ha als restaurants, i que en saben més que ningú, volen que t’ho passis bé, i si notessin olor de forat de cul canviarien l’ampolla, perquè tindria un defecte. De fet, no hi ha res més cerimoniós, més còmic, si no ets a dins, que el ioga, que ell, tan magistralment i amorosament descriu.
