Sempre ho repeteixo: m’agraden les històries de famílies, dins de les cases, les pel·lícules “de parlar”, les novel·les on “sembla que no passa res”. Adoro Bullet Park, El llarg viatge del dia cap a la nit, Hanna i les seves germanes, Jardí vora el mar, El discreto encanto de la burguesía...
Vaig començar a veure Casa en flames i l’inici amb la Vilarasau caminant pel carrer i girant-se, dues vegades, ja em va clavar a la butaca. Aquella cara d’ella, que es gira, en un segon, i se’ns mostra atabalada, suspicaç, conspícua, trista i cruel, és una de les imatges del cine que em guardo. Podria fer una pel·lícula de retalls de cine i aquest en seria un. La Vilarasau caminant i girant-se aquests dos cops: el resum de la pel·lícula. Quina immensitat actoral.
Explico sempre als clubs de lectura, i en aquests articles, que hi ha un lector, un espectador no habitual (ocasional) que demana (sobretot a les històries protagonitzades per dones) la “quota de redempció”. Volen la idea, aspiracional, de Gambito de dama: dona en un món d’homes, amb un talent especial, passat convuls, fragilitat en algun aspecte, i que –bàsic– se n’acabarà sortint. No volen finals lletjos.
A Música para corazones incendiados, de la gran A.M. Homes, un matrimoni, que ja s’odia, crema, expressament, la preciosa casa del barri residencial on viu. Casa en flames comparteix aquesta metàfora amb la novel·la. I amb això vull dir que l’autora no va haver de fer-se perdonar per sospites de burgesia nord-americana. La diferència entre costumisme i realisme és la mirada de l’autor. Des de quin lloc s’ho mira? No és “més progressista” un argument sobre un protagonista pobre que un argument sobre un protagonista ric. Però potser els espectadors i els lectors no habituals d’avui en dia demanen, sobretot, aspiració i identificació.
