Les emissores d’ona extra-curta (1927)
Peces històriques
Del promotor de la ràdio Enric Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1884-Barcelona, 1976) que signava com a doctor (ho era en Farmàcia) a La Vanguardia (2-VIII-1927) diari que llavors dirigia el seu germà Agustí Calvet, Gaziel (1887-1964). Traducció pròpia. Aquest mes fa cent anys de l’inici d’emissions regulars de Ràdio Barcelona. Aleshores hi havia altres novetats en el món de la ràdio, com la moda dels radioaficionats potenciada per escoles com la Maymó. L’escriptor marxista Bertolt Brecht (Augsburg, 1898 - Berlín Est, 1956) exposava també el desembre del 27 la teoria de la ràdio interactiva: eina de comunicació interpersonal (com les xarxes d’ara). Un ideal de l’internacionalisme sindical (“obrers d’arreu dialogaran a distància en temps real”) que la ràdio comercial, unidireccional, va frustrar.
Un dels fenòmens més curiosos que s’han produït a la radiotelefonia ha estat, sense cap dubte, el provocat per les emissores d’ona curta. Els qui hem seguit pas a pas l’evolució de la radiocomunicació des dels inicis fins ara, hem comprovat amb creixent sorpresa que les idees i teories en el camp de la ràdio es modificaven tan de pressa, amb tal rapidesa, que tan bon punt adquirit un concepte, moltes vegades calia canviar-lo per un altre del tot contrari. Això ha passat amb les longituds d’ona emprades a la radiocomunicació, les quals, després d’haver-les preconitzat de la major longitud possible, és a dir, de la menor freqüència possible, hem vist que paulatinament les empreses comercials anaven adoptant longituds d’ona cada cop menors, arribant finalment a construir-se emissores que treballen amb ones de poques desenes de metres. Aquests canvis sorprenents han estat provocats pels radiooients, cosa ben digna d’atendre. Quan governs i grans empreses comercials volien fixar les longituds d’ona més adequades a l’explotació de les seves emissores, seguint el consell dels tècnics, adoptaren longituds d’ona considerables que, a la vegada exigien posar en joc quantitats enormes d’energia. Però com que els radioaficionats reclamaven també la seva part en les experiències de radiotransmissió, els hi van concedir la gamma d’ones estimades com inútils per tenir un ampli abast, considerant com a tal el comprés entre un i cent metres. Però ben aviat es va observar que els radioaficionats, treballant amb aquestes ones, començaven a comunicar-se a distàncies si més no tan grans com les assolides per les emissores comercials, amb una diferència a favor dels radioaficionats, i és que aquests empraven quantitats d’energia tan exigües que sovint arribaven als límits d’allò que és inversemblant. Aleshores els laboratoris de recerca de les companyies constructores van estudiar la possibilitat de comunicar amb ones curtes i extra-curtes; i a la vista dels excel·lents resultats obtinguts, van néixer les estacions de radiodifusió que treballen amb ona curta, i les comercials de gran tràfic que empren l’extra-curta; entenent per ones curtes les compreses entre 200 i 600 metres de longitud d’ona, i per extra-curtes les inferiors a 200 metres. [...] Ja veuen, doncs, els radiooients, l’evolució enorme que la radiotelefonia va experimentant en el transcurs de tan poc temps; i no seria estrany que circumstàncies insospitades permetessin descobrir nous viaranys en els dominis de la radiocomunicació, ciència que sent la més nova, és també la que més grans sorpreses ens ha proporcionat, tot i que només som a l’inici del seu magnífic desplegament.
