Emirats Àrabs - Israel: res a celebrar
La setmana passada, un avió israelià va volar directe d'Israel als Emirats Àrabs i molts ho van veure com un viatge històric. El primer vol d'aquesta mena va ser el resultat d'un pacte tancat el mes passat entre els dos països.
Mentre que Israel i l'administració Trump van celebrar el moment, els palestins van fer sonar una nota discordant. El primer ministre palestí, Mohammad Shtayyeh, va declarar el vol com “una violació clara i insolent de la posició àrab respecte al conflicte àrabo-israelià”. “Teníem l'esperança de veure un avió dels Emirats aterrant en una Jerusalem alliberada, però vivim en una època àrab difícil”, va dir.
Amb la signatura de l'acord, que normalitzava les relacions amb Israel sense que Israel posi fi al domini militar sobre els palestins i sense un acord de pau permanent a la regió, els Emirats Àrabs van fer miques una dècada de polítiques de la Lliga Àrab. A diferència dels acords signats per Israel amb Egipte i Jordània –per tornar terres a aquests països–, l'acord dels Emirats Àrabs no li suposa cap cost a Israel, cosa que va deixar molta gent preguntant-se per què els Emirats Àrabs han fet aquest moviment.
Com a part dels seus esforços per teixir l'acord, l'administració Trump va anunciar que la signatura frenarà els plans d'annexió que el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, havia anunciat per a parts de Cisjordània. Però, poc després de la declaració dels Emirats Àrabs, Netanyahu va assegurar que l'annexió, de fet, no era damunt la taula; està temporalment suspesa. Pel que fa a la via dels dos estats, per als palestins aquest acord no és, com han suggerit alguns, un pas endavant tranquil·litzador. Més aviat és un senyal de com les principals parts en els intents de pau anteriors –els EUA, Israel i els països àrabs– estan disposades a tirar endavant plans que no respecten els drets dels palestins.
L'acord dels Emirats Àrabs hauria de servir ara com un punt de reflexió per a l'Organització per a l'Alliberament de Palestina –l'òrgan que representa els palestins a tot el món– i el seu gradual acostament a Israel.
A partir de la signatura dels Acords d'Oslo de 1993, l'OAP es va embarcar en un procés de negociació amb Israel que se suposava que havia de portar –almenys així ho veien els palestins– a un estat independent, iniciat pel reconeixement d'Israel. Com a part del procés de negociació, desenes de països d'arreu del món van establir relacions econòmiques o oficines comercials a Israel –Oman i Qatar inclosos– perquè creien que l'era dels plans expansionistes d'Israel s'havia acabat. Amb el pas del temps, tanmateix, va quedar clar que aquests plans només havien començat. Avui hi ha més del triple de colons israelians vivint a Cisjordània que el 1993.
Per la seva banda, l'OAP va redoblar els seus esforços: pressionant per negociar tot i la inutilitat de fer-ho, pressionant per a un creixent reconeixement internacional com a estat tot i la manca de qualsevol mena de sobirania o independència, servint de subcontractista per a l'exèrcit ocupant israelià, fins i tot quan Israel continuava destruint llars palestines i expropiant territori i recursos.
Amb els palestins fora de joc, l'acord dels Emirats Àrabs deixa molt clar que els palestins ja no poden comptar amb el suport polític dels estats àrabs. Mentre el rei Salman de l'Aràbia Saudita li va dir al president Trump en una trucada recent que ell prioritza una solució justa i permanent per al problema palestí, el seu país ha permès que el vol entre els Emirats Àrabs i Israel sobrevoli el seu espai aeri. De tota manera, l'antic front unit dels països àrabs que donava suport a la causa palestina s'està ensorrant clarament. I si el president Trump i Netanyahu volen sortir-se amb la seva, és possible que altres països àrabs segueixin aviat el camí dels Emirats Àrabs.
Davant d'aquest canvi en les posicions regional i internacional, els palestins s'han de preguntar: avui, ¿podem dir que la direcció estratègica de l'OAP –la de dos estats assolida a través de les negociacions– està funcionant?
Ha arribat l'hora d'engegar una reforma significativa de l'OAP. El nostre moviment encara avui està liderat per individus la legitimitat democràtica dels quals va expirar fa molt temps. Les últimes eleccions al Consell Nacional Palestí de l'OAP, l'autoritat legislativa que representa les polítiques de l'organització, es van celebrar fa més de dues dècades, i els joves palestins encara no han dit res sobre com veuen el futur. En lloc de continuar pressionant per la via dels dos estats, l'OAP hauria de pressionar per la igualtat de drets. Mentre no hi ha cap partit polític israelià o palestí que defensi la via d'un estat, les enquestes mostren el declivi del suport entre els palestins a la via dels dos estats.
L'Autoritat Palestina, l'òrgan governamental que va crear els Acords d'Oslo i que Mahmud Abbas ha dirigit des de 2005, presideix actualment una economia marcida i sense futur, i a la majoria dels palestins els va molt més malament que quan van començar les negociacions a principis dels anys 90. Abbas i altres líders palestins haurien de buscar una estratègia factible que ens permeti assolir els nostres drets, en lloc de treballar per tranquil·litzar Israel i la comunitat de donants internacional a través d'una estratègia antiapartheid.
No em faig il·lusions sobre les dificultats que comporta aquesta transformació. Tot i així, si l'objectiu és assegurar la llibertat palestina, seguir el camí delimitat pels Acords d'Oslo només allargarà el patiment dels palestins. El lideratge palestí i la comunitat internacional han de reconèixer junts aquesta realitat i traçar un nou camí legítim que prioritzi la materialització de la llibertat palestina, en lloc de normalitzar la negació de la llibertat.
Traducció: Andreu Gomila
Copyright The New York Times