No havia passat mai que un emir anunciés per televisió que abdica, i menys tractant-se del més ric del món, del més agosarat políticament i del motor de transformacions profundes en un minúscul territori que està deixant grans petjades arreu, també més enllà del mon àrab. Els darrers anys, Qatar ha donat moltes sorpreses i el seu màxim dirigent les ha protagonitzat quasi totes. La de dimarts, renunciant al tron en favor del seu fill, de 33 anys, ha sobrepassat totes les expectatives i obre molts interrogants. El primer és que encara no se sap ben bé la raó ni l'impacte d'aquesta decisió.
A la regió del golf Pèrsic, on els xeics, emirs i monarques es perpetuen al poder tant com poden -hi ha casos de prínceps hereus que s'acosten als vuitanta anys-, la decisió ha deixat tothom amb la boca oberta. I amb el cap ple de preocupacions, sobretot aquells que han fet de l'immobilisme petrolier el millor instrument de la permanència en el poder. Si alguna lliçó s'ha donat des de Doha, capital del dinamisme àrab per excel·lència, és de tot el contrari, començant per la decisió de llançar la televisió Al Jazeera i promocionar-la com a instrument eficaç de política exterior.
El nou emir, el fins ara príncep hereu Tamim, segurament farà canvis al govern. El primer ministre és alhora ministre d'Exteriors: ha estat l'executor principal de les reformes internes, però sobretot s'ha dedicat a estimular canvis per tot el món àrab, i combinava aquest paper amb la gestió del fabulós fons sobirà del país, ben nodrit amb els sucosos rèdits de la venda de les valuoses reserves de gas. Les incògnites, doncs, només es resoldran quan se sàpiguen els noms dels membres del govern i totes les peces surtin a la llum. Si és que ho fan, ja que, per molta televisió moderna que tingui Qatar, el cert és que sempre ha exigit més transparència i democràcia a casa dels altres. A l'emirat no s'han celebrat mai eleccions.
Potser no és per casualitat que aquests sorprenents canvis arribin en un moment de confluència de dues tendències clares. D'una banda, les transicions polítiques sorgides de les Primaveres Àrabs, en la majoria de països esdevenen difícils de gestionar, i creixen els dubtes sobre la direcció de les reformes democràtiques que n'havien de sortir. De l'altra, i tal com mostren els tràgics esdeveniments a Síria, els Estats Units s'allunyen cada cop més d'una regió de la qual ja no depenen energèticament. No l'abandonaran, però ja no és tan vital com abans per als seus interessos, i els resulta més difícil influir-hi.
El minúscul emirat no és aliè a aquests dos processos rellevants. La llarga mà de Qatar s'ha fet notar en totes les revolucions àrabs. Les incisives informacions d'Al Jazeera -sobretot la seva versió en llengua àrab- sobre les protestes al carrer són la punta de l'iceberg de la influència qatariana. La part més transcendental d'aquesta incidència han estat les maniobres diplomàtiques, els nombrosos assessors militars i els milions de dòlars enviats en suport dels dirigents sorgits de les revoltes. I ara una de les causes de preocupació és la islamització progressiva en què estan caient els nous règims. De fet, hi ha una contradicció, potser només aparent, en el fet que un dels règims àrabs més dinàmics doni suport a unes revoltes democràtiques de les quals finalment n'estant sortint governs amb un respecte limitat de les llibertats individuals.
Els experts coincideixen a dir que l'islamisme moderat de Qatar dóna molt per parlar. Sobretot amb l'evolució de la situació a Síria, on la guerra civil fa estralls i el bloqueig diplomàtic total es veu agreujat per la presència creixent de milicians islàmics radicals contraris al règim de Damasc.
"Estic tan decebut i alarmat que veig el futur quasi tan negre com en l'època del dictador Ben Ali", repeteix un amic periodista tunisià, experimentat corresponsal a Europa. Va ser testimoni de la decisiva influència de Qatar en els primers passos cap a la democratització del seu país, però ara, el caràcter que va prenent el futur de la regió fa que se senti cada vegada més confús.
La setmana passada la reunió entre Obama i Putin prèvia a la cimera del G-8 a Irlanda del Nord va quedar immortalitzada en una foto en què tots dos feien cara de qualsevol cosa menys de ser amics. Alguns testimonis de la resta de la reunió, però, asseguren que les aparences enganyen. Malgrat donar suport a bàndols diferents en la guerra de Síria, els dos presidents van compartir molts dubtes i interrogants.
La mà de Qatar aixeca sospites. A veure si l'hereu esdevingut emir abans del que s'esperava hi aporta llum. En quina direcció ho farà?