'Emilia Pérez', per exemple
La polarització del debat públic afecta també el cinema, i a les xarxes es poden seguir els esforços de sectors d'opinió per mirar d'impulsar o enfonsar la promoció de tal o tal altre film. Amb el narcomusical Emilia Pérez s'ha produït, però, una vertadera erupció d'odi, que s'ha enverinat cada dia més fins a desembocar en la polèmica sobre l'actriu protagonista, Karla Sofía Gascón, i els missatges d'odi, antics i no tan antics, que ella mateixa havia publicat a les xarxes.
El director d'Emilia Pérez, Jacques Audiard, és un dels cineastes francesos actuals més destacats, autor de pel·lícules importants com De rouille et d'os (aquí disponible en castellà, De óxido y hueso) i Els germans Sisters i almenys d'una de certament magistral, Un profeta. Emilia Pérez és una oda a l'atreviment, que tracta un tema fosc i greu (les víctimes del narcotràfic a Mèxic) dins el context d'un drama queer sobre un cap narco que decideix canviar de sexe i de vida, tot això servit en forma de musical pop. Només per la valentia artística ja seria remarcable, però és que a més Audiard surt airós d'una aposta d'alt risc a tots els nivells. La pel·lícula és sorprenent, impactant, memorable i feliçment anòmala. Audiard va declarar, quan encara es podia permetre alguna broma: “Estic content si una pel·lícula meva aconsegueix emprenyar els fatxes”.
Déu-n'hi-do si ho ha aconseguit. Des del moment que es van fer públiques les nominacions als Oscars (Emilia Pérez en té tretze, rècord per a una producció estrangera), el film ha rebut una allau d'insults i falsedats que cerquen crear un ambient d'hostilitat extrema contra la pel·lícula. Mentre hi ha llatinoamericans que aplaudeixen les deportacions de Trump, també n'hi ha que abominen de la visió de Mèxic i del narcotràfic que ofereix Emilia Pérez, i ho manifesten amb missatges d'una virulència sovint alarmant. Sobretot a X, reconvertit en l'època Musk en un desolat aparador de misèria humana.
La controvèrsia ha envoltat els responsables artístics del film. L'actriu Selena Gómez va gravar un vídeo plorant a llàgrima viva per les deportacions de mexicans (però ella és nascuda als EUA i amb prou feines parla espanyol). Al mateix Audiard se li han atribuït unes declaracions menyspreant l'idioma espanyol: no va dir exactament el que diuen que havia dit, però el mal ja estava fet. Ara bé: el daltabaix s'ha produït en sortir a la llum que la protagonista del film, l'espanyola –no mexicana– Karla Sofía Gascón, primera actriu trans a ser nominada a un Oscar, felicitada públicament per Pedro Sánchez, tenia un nodrit historial de tuits carregats d'odi contra tota mena de minories: jueus, musulmans, negres i, no cal dir-ho, catalans en general i independentistes catalans en particular. Gascón, al seu torn, ha rebut missatges plens d'insults, amenaces i desitjos de tot tipus de mals. Al final, tothom sembla estar, en relació amb aquest film, profundament ofès per un o altre motiu. Ofesos, indignats, enfadats fins a l'atac d'ira. Reivindicant-se com a víctimes els uns contra els altres: el signe del temps.