Emèrits de la cultura

Catalunya és un país petit amb una notable capacitat per crear referents que apuntalen una personalitat singular que, a falta d’un estat propi, s’expressa de manera cultural. És per això que tendim a sobrevalorar el talent creatiu dels nostres artistes i a mitificar algunes figures que esdevenen herois nacionals. Per contra, l’espai ocupat per aquestes mateixes figures és tan dens que sovint malbarata l’interès de tota una generació d’artistes igualment interessants. Alguns potser en són còmplices, d’altres a la fi en són simplement víctimes.

Amb Tàpies, per exemple, tot i ser un artista valuós, que no indiscutible, es va generar un tul d’invisibilitat que ha contribuït a crear un buit artístic incomprensible al nostre país. Curiosament la tasca de rescat, d’interpretació o de reconeixement d’una llarga llista de creadors coetanis no l’han realitzat el MNAC ni el Macba, i ara en patim les conseqüències. Catalunya és un país que se sent especialment còmode amb un artista (no gaires més) important de cada gènere. La mida del país, les seves institucions culturals, el mercat real que sustenta la viabilitat de la nostra creació artística i sobretot la capacitat per construir noms de rellevància inqüestionable presents al gran mapa del talent internacional són limitats, cosa que no ens hauria d’inquietar si ens comparem amb països de similar demografia, però que resulta incòmoda quan perseverem en la idea de tenir un sistema cultural propi.

Un sistema cultural no pot ser una suma d’estrelles creatives de més o menys valor artístic sustentades amb un nomenclàtor institucional o amb un marc mediàtic afavoridor. Un sistema cultural és essencialment un mercat, i el nostre problema és justament la falta real d’aquest mercat imprescindible.

Solucionar aquest problema és difícil, però sobretot és lent. Fer-ho en la perspectiva del mercat interior demana accions educatives a mitjà termini, una circumstància complexa, atès que l’oferta cultural creixent genera una gran pressió sobre les polítiques culturals nacionals que empodera els creadors més enllà del seu èxit objectiu. Abordar la perspectiva del mercat exterior demana liderar, en primera instància, la demanda de l’Estat, la qual cosa no és versemblant en aquests moments per raons d’estricte ordre polític.

Mentrestant, l’artista català, amb independència de la vàlua real de la seva obra, malviu esclau de múltiples paradoxes: el tap ornamental d’estrelles consolidades que ocupen l’Olimp de la cultura catalana i la falta d’un mercat ambiciós i desproveït de limitacions polítiques que li ofereixi una oportunitat real per progressar. Si aquest problema és greu en l’exercici de la seva carrera artística, fàcilment pot esdevenir una tragèdia en el moment de la jubilació (utilitzant aquest terme en el context d’una vida artística). Ser un emèrit en la vida cultural catalana suposa, massa sovint, desaparèixer de la fràgil culturipèdia del país.

Però aquesta és una qüestió que podríem abordar amb certa sensibilitat mirant d’arreglar -corregir, si més no- alguns dels defectes del nostre petit sistema cultural. Molts països proposen sistemàticament a personalitats rellevants de la seva cultura que ja no exerceixen la professió per raons d’edat una participació testimonial però altament exemplificadora com a presidents honoraris, membres d’un consell assessor o com altres figures que permeten aprofitar la seva experiència i el seu mestratge cultural, educatiu o científic. El món de la cultura és, de manera especial, terreny de mèrits objectius que la història i la memòria col·lectiva s’encarreguen de recordar. No li fan justícia l’oportunitat política ni l’èxit conjuntural al qual ens té acostumats el mercat de l’entreteniment, i és per això que reconèixer, cuidar i aprofitar per sempre el coneixement dels millors i sobretot dels que sent-ho no han tingut la fortuna de l’èxit canònic és un deure inexcusable de qualsevol sistema cultural que es preï. Cal que ens ho proposem des d’un ordre moral, no econòmic, malgrat que no pocs creadors malviuen de grans, víctimes d’un sistema laboral injust que no els ha reconegut mai l’especificitat de la seva tasca.

Els museus de Catalunya, els grans teatres públics, els centres d’art i fins i tot els centres cívics haurien millorat o millorarien la seva funció social si aprofitessin l’experiència acumulada amb els anys per personalitats ja desaparegudes com Rovira Beleta o Ricard Salvat, artistes com García Sevilla, directors com Esteve Polls o, en un futur, d’altres com Mariscal o Carles Santos. Seria també la manera que rebessin l’homenatge que mereix la seva enorme contribució al capital cultural català.