S’ha especulat molt aquests dies, arran de la tragèdia de la DANA al País Valencià, sobre quina és l’Administració competent per posar-se al capdavant, sobre la necessitat que el govern de l’Estat declari l’estat d’alarma o l’"emergència nacional". Mentre el president Mazón defensa amb zel les seves competències sense deixar paradoxalment de centrifugar les culpes cap a l’Estat, Feijóo demana que sigui el ministeri de l’Interior el que assumeixi la gestió i Sánchez es mou amb la declaració de zona catastròfica per tenir un títol que l’habiliti per agilitar les ajudes econòmiques que d’ell depenen.
I és que el precedent de la pandèmia de la covid, en què l’executiu socialista fou l’únic de tota la UE —junt amb Portugal— a declarar l’estat d’alarma per raons polítiques —exhibir una gestió vigorosa i eficaç— ens ha de dur a reflexionar sobre si és necessari recentralitzar la gestió de les crisis, per importants que siguin. No debades, al cap de pocs mesos de declarar-se l’alarma, en ple naufragi, el mateix executiu espanyol va adonar-se de l’error que suposà concentrar el rastreig de positius o la compra de materials i adoptar decisions fora del terreny, al marge de si el destinatari era un entorn rural o urbà. Se’n recorden? La correcció va venir al cap de pocs mesos de la mà de la denominada "cogovernança", una forma de gestió més respectuosa amb el fet que la competència ordinària i l’expertise era de les comunitats, titular dels mitjans personals i materials, sense perjudici de la coordinació estatal.
I podem dir el mateix amb les emergències i la protecció civil. Encara que la llei del sistema nacional de protecció civil del 2015 preveu la declaració d’"emergència nacional" per deixar el control de la crisi en mans del ministre de l’Interior, cal tenir en compte que es tracta d’una situació excepcional i concebuda en termes de coordinació. Això és així perquè la Constitució només fa referència a la protecció civil com un deure dels ciutadans en cas de risc o catàstrofe, però no la inclou pròpiament com a competència exclusiva de l’Estat, ni tampoc susceptible de ser assumida per les comunitats. La primera sentència del TC que abordà la qüestió —del 1984— descartà tanmateix que aquesta omissió del constituent atribuís la competència exclusiva a l’Estat, ni que fos residualment. El tribunal va reconèixer —en aquest cas al Govern basc— la competència autonòmica per elaborar plans de riscos i dirigir els seus propis serveis, sense perjudici que l’Estat hi intervingués per raons d’"interès nacional".
Ara bé, quines són aquestes raons d’"interès nacional"? El mateix TC les ha anat perfilant amb els anys. Es tracta de tres supòsits que autoritzen a centralitzar, i que condicionen l’exercici de les competències autonòmiques sobre protecció civil que ja preveuen els estatuts de segona generació, aprovats a partir del 2003: si es declara l’estat d’alarma, si l’emergència supera el territori d’una comunitat i això reclama una coordinació d’elements humans i materials, i si l’emergència és de tal magnitud que exigeix inexorablement la direcció estatal. Certament, la declaració d’"emergència nacional" podria encaixar en aquest darrer supòsit habilitant, però, com s’ha dit, no sempre és necessària o eficaç. En primer lloc, perquè cal entendre la competència de l’Estat en matèria de protecció civil com una limitació de la competència autonòmica, depenent de la valoració que es faci sobre la naturalesa de la situació i els recursos a mobilitzar. En segon terme, perquè, vistos els precedents, el que s’escau és que l’Estat exerceixi la funció de coordinació si és que hi intervenen més d’una administració o hi ha plans de protecció civil sectorials i territorials diversos, a través d’instàncies de relació o de participació que facin possible la informació recíproca o l’acció conjunta de les autoritats.
