Llegim a l’Ara Balears que el Receptari Caules. Cuina menorquina del segle XVIII, d’editorial Barcino, inclou la primera recepta documentada de la salsa maionesa. I de fet, un dels assaigs introductoris del receptari ens en fa comprovar l'origen menorquí. Suposa “l'evidència textual de la descripció exacta del procediment”. I en aquest procediment se la descriu com una emulsió de rovell d'ou i oli d'oliva amb l'addició d'algun àcid, com ara vinagre o suc de llimona.
L’emergència culinària catalana és gravíssima. Vinc de dinar a la Bodega Sepúlveda, de Barcelona. Un establiment –freqüentat per periodistes de l'ARA– on et faran uns cigrons, un cap i pota, una tripa, un pa amb tomàquet. És normal, això? No gens. Ramen per aquí, poke per allà, sushi (dolent) per allí, empanades argentines per ací. No és normal. Ens estem deixant perdre una cuina que és una història. És normal que a Barcelona o Tarragona (zones de creuers) no hi hagi una amanida “normal”, per pietat? Res que no sigui una amanida de brots? Sense pastanaga normal, sense api, esclar, sense rave? És normal que hi hagi tot de sushi i gens d’escudella? Que no és boníssima, l’escudella? Què transmetrem als nostres fills? Sushi? Ramen? Em diu la meva amiga del mercat que els nens que van a visitar-los diuen que la mongeta tendra és edamame. Aquest ésser, tan gastrònom, que cuina el cap de setmana unes esferificacions de garrinet, o una paella... si cada dia, cada dia, cada dia del món no cuina el de cada dia, està contribuint al desastre. Esferificació el diumenge i cap verdura el dilluns? Cuinar és transmetre, i és transmetre cada dia. Sobretot, cada nit.
