Els socialistes no pacten mai res que no els acabi beneficiant a ells mateixos. També ha passat amb Junts i els comuns, però sobretot amb ERC, que manifesta tenir com a prioritat millorar les finances catalanes, i per això va investir Salvador Illa a canvi d’un finançament singular per a Catalunya que havia de comportar –en teoria– la sortida de la Generalitat del règim comú. Tot això es va pactar fa més de mig any, i no se’n sap res. És cert que s’han fet passes endavant per augmentar el pes i els recursos de la Hisenda catalana. Que la cosa sigui gradual no ens ha d’estranyar: crear una Hisenda pròpia no és una operació fàcil. Però hi hauria menys desconfiança si damunt la taula disposéssim d’un calendari pactat entre tots. L’actual sistema de finançament autonòmic va caducar fa més de cinc anys, i ningú no s’escandalitza per això. Durant la darrera crisi econòmica, el govern espanyol va començar a prestar diners a les autonomies més mal finançades. És a dir, marxen els nostres diners en forma de dèficit fiscal, i ens en tornen una part com a préstec amb interessos. Meravella!
Veient que això del nou finançament va per llarg, i que al PSC no li importa anar fent la viu-viu sense pressupostos (ara la normalitat és això, amics), ERC ha pactat una mena de compensació que consisteix en una condonació parcial del deute català amb la Hisenda espanyola. És a dir, que ens perdonen part del que devem a l’Estat a causa del drenatge continuat dels nostres recursos. Oriol Junqueras ha tingut el privilegi pactat d’anunciar l’acord: una condonació del 20%, 17.000 milions d’euros. Al cap de poc, es fa públic l’acord sencer: Evidentment, és un cafè per a tothom, però amb els paràmetres geopolítics de sempre: ¿a Catalunya se li perdona el 20%? Doncs a Andalusia el 50%. Així, mentre el PSOE contenta els seus socis parlamentaris, la ministra d’Hisenda, futura candidata del PSOE a la Junta d'Andalusia, comença la precampanya electoral.
Ens han tornat a psoeïtzar, com es diria a les xarxes. I això no impedeix que sigui un acord favorable, i que tot el que sigui muscular les institucions catalanes sigui bo per al país. Però és evident que cada pas endavant que vulguem fer, per acostar-nos a la disponibilitat de recursos que mereixem, serà una partida a 17 bandes, feixuga i inacabable, que s’utilitzarà com a excusa per a la catalanofòbia, la qual cosa ens deixa en la incòmoda posició de cornuts i a pagar el beure. Si l’objectiu d’ERC continua essent que Catalunya surti de la Lofca, li caldrà esprémer al màxim la seva força. I això limita els terminis, perquè ves a saber quant de temps Sánchez i Illa necessitaran els vots de l’independentisme.
Aquesta setmana hem assistit a l’habitual recital de planys i de queixes per part dels líders autonòmics del PP, que –sigui dit de passada– li han anat molt bé a Feijóo per desviar els focus que enlluernaven Mazón. Tot és regat curt i politiqueria, no hi ha projecte. Una qüestió de fons com és el repartiment dels diners públics es resol a base de petites querelles territorials i intercanvis de vots. Si jo cregués de veritat en l’Espanya autonòmica, estaria certament decebut.
Tot això recorda aquella antiga faula en què el senyor d’un castell va voler resoldre les contínues renyines entre dos pagesos de la contrada que, a causa d’un odi ancestral, rivalitzaven en tot. El senyor els va convocar a tots dos i li va dir al primer: “Estic fart de les vostres trifulgues. Ara rebreu una lliçó. A tu, et donaré el que vulguis, però amb una condició: l’altre en rebrà el doble”. I el pagès, després de pensar-ho una mica, va respondre: “Doncs que em treguin un ull”.
