Si em sentís catalana i espanyola i avui volgués manifestar-me per demostrar que estimo la pàtria, em sabria greu no haver sabut muntar un sarau il·lusionador i pacífic i alegre i per a tots els públics com el dels independentistes catalans. I em sabria greu que, al segle XXI, el dia de la meva pàtria encara estigués associat a una desfilada de les forces armades, amb la despesa inútil de benzina d'avió, dietes, allotjaments, preservatius de talla extra large i desodorant Axe. I em sabria greu recordar Brassens, que no s'aixecava del llit per la música militar.
I em sabria greu que a les manifestacions també hi anessin ultradretans violents i perillosos. I em sabria greu no haver estat capaç de cohesionar a tothom en una festa moderna. I em sabria greu que haguessin de venir autocars de Madrid i d'altres punts d'Espanya, per trenta euros, perquè a Catalunya no hi ha prou espanyolistes. I em sabria greu que el ministeri de Defensa hagués posat un anunci poètic i enrotllat als diaris per promoure el dia.
Em sabria greu que, tot i la poca gent, no es poguessin evitar els aldarulls i els insults i el mal rotllo. Em sabria greu mirar la Sánchez-Camacho i en Cañas i pensar en Eugenio cridant " ¿Que hay alguien más? " Em sabria greu sentir-me com una multinacional de l'alimentació davant d'una botiga de queviures ecològics. Em sabria greu que cap dels partits polítics espanyolistes no hagués fet una crida contundent a combatre els energúmens, els franquistes amb ulleres fosques i braç enlaire, resistint-se, encara, anys i anys més tard, a perdre tot el que van tenir. Em sabria greu que no hi hagués cap opció política d'esquerres que representés els meus sentiments. Em sabria greu que l'amor a Espanya, potinejat irremeiablement pel franquisme, ara només fos patrimoni dels de dretes.
Per sort, avui formo part, finalment, de la majoria silenciosa en pijama.