Per completar l'equip amb el qual té la il·lusió de no caure com a líder del PP, Feijóo ha acudit a la vitrina de criatures embalsamades del PP i n'ha reanimat dues que ja teníem feliçment oblidades, Cayetana Álvarez de Toledo i Rafael Hernando, en funcions de portaveus adjunts. Aquests dos noms s'afegeixen al de Miguel Tellado com a portaveu del partit al Congrés, i tots tres es distingeixen per les mateixes característiques: el gust per la bronca, el menyspreu de l'adversari (i de la realitat), l'insult i la mentida com a formes preferents d'expressió.
La promoció de l'obscur Tellado a la primera línia, i la reincorporació a files de dos personatges emblemàtics del trumpisme espanyolista (fins i tot del trumpisme avant la lettre, com li agradaria de dir a la marquesa Álvarez de Toledo) són un missatge inequívoc que el PP ha decidit instal·lar-se en la lluita dins el fang com a forma de fer política. Després de no haver aconseguit arribar a la Moncloa després d'haver-ho proclamat als quatre vents durant mesos, l'altre gran fracàs de Feijóo és aquest: que el to moderat i centrista que suposadament ell representava no tan sols no s'ha imposat, sinó que ha estat escombrat per la cridòria ultra que bull entre la dreta espanyola. També dins el PP. De fet, per ser més exactes, cal dir que on va bullir abans que enlloc l'exaltació ultranacionalista i el retorn al nacionalcatolicisme (aquestes manifestacions no autoritzades de fatxes passant el rosari) va ser, precisament, al PP. No per casualitat, sinó perquè la seva història, i la seva tradició i identitat ideològiques, passen necessàriament per aquests paràmetres. I la política madrilenya segueix sent no només hereva, sinó també dipositària i custòdia, de les velles essències que sempre han polaritzat Espanya entre reaccionaris i progressistes, amb clara preponderància dels primers.
Feijóo s'ha vist arrossegat pels corrents madrilenys, doncs, i ara pensa que ha de competir amb els rivals externs de Vox i la rival interna que és Ayuso. Per això ha decidit que d'ara endavant ha de ser tant o més vitriòlic que ells, i això només vol dir una cosa, i és que la deriva ultradretana que ha agafat no tan sols el PP, sinó el conjunt de la dreta espanyola, no farà més que accentuar-se. També ho farà el deteriorament d'un debat públic ja molt devaluat, fins al punt que una presidenta de la Comunitat de Madrid es permet tractar de fill de puta el president del govern d'Espanya dins el Congrés, i després encara convertir el fet en un acudit dolent sobre fruita. El resultat és que després els dirigents menors del partit aspiren a imitar aquest comportament, com va fer la setmana passada un regidor del PP de l'Ajuntament de Palma en insultar la portaveu de Més, l'ecosobiranista Neus Truyol, amb la gracieta de la fruita. És com si el PP s'estigués convertint en una escola de hooligans per als seus propis quadres dirigents i per als seus militants i simpatitzants. I en un agent provocador de conflicte i enfrontament, que especula sense manies amb el perill que això comporta.
