No sabem si Elon Musk és d’Almatret, Sils o Xerta. El que és clar és que si el Parlament pica la cresta a l’empresari universal (per “ingerències” a les democràcies europees) és perquè ell és un F5, un refresh: l’actualització del que és ser català avui.
L’home més ric del planeta neix a Sud-àfrica. Més tard es nacionalitza canadenc. Després nord-americà. Ara sembla que és català. El debat Musk al Parlament respon a un dels conflictes que tenim com a poble, ramat o quadrilla de grills. Per primer cop, a l’hemicicle, es reprova aquella frase que científicament s’ha demostrat que no és certa: és català tothom que viu i treballa a Catalunya.
Musk no necessita ser català com a coet d’ascensió social, però ha vist que Catalunya és el futur i que governarà el planeta, ja que és la terra del simulacre (fingir tenir el que no es té), qui dia passa any empeny, ara sí, ara no… Som un bistec existencial de volta i volta: carbonitzat però no mort. I això és la tecnologia del miracle. Ell ho veu cada dia amb els seus propis ulls.
Musk nou català té la seva residència física a Boca Chica (Texas), davant del golf de Mèxic. Allà veu Cuba. I veu el futur en el passat. Aquí va anar a petar el nascut català Néstor Almendros Cuyàs. La Guerra va desnonar família i país en un dels actes d’il·legalitat sideral contra el dret de l’habitatge físic i anímic més gran que es recorda, i encara sense reparar. Almendros és el primer català amb un Oscar, però no té cap carrer ni plaça al seu país (Comanegra n’acaba de publicar la biografia: El retorn de Néstor Almendros). De fet, la majoria dels catalans ni saben que existeix: prova absoluta que és carn de vedella catalana mil per mil. Almendros és el director de fotografia universal. No hi ha llum a les pel·lis dels seixanta als noranta sense ell. Però a més posa el focus sobre què és ser català: “Vuelvo a ser español. Lo cual, para un catalán, es tan falso como lo otro (lo de ser cubano)”, li va dir Almendros al seu amic Guillermo Cabrera Infante. El paper no explica res, o tot. Perquè com reblava: “El meu Rosebud és la llengua catalana”. La pàtria, la nacionalitat, el passaport: la infància perduda. El joguet trencat. L’ocupació, la substitució, la negació.
Avui, Pau Romeva, diputat que inaugurava el Parlament el 1932, no podria ser-ne membre. A dies d’estrenar aquell espai petit un ciutadà li diu: "Estareu asseguts tan a prop els uns dels altres que amb un xic de bona voluntat us podreu donar bufetades". Romeva respon: "I jo dic que Catalunya és això, és una cosa tan petita, que tots estem tan a prop, que amb un xic de voluntat ens podem donar bufetades, però també dic que amb un xic de bona voluntat també tots nosaltres ens podem abraçar". Avui n’hi ha que no l’abraçarien.
Li dirien nazi, feixista, totalitari, poc empàtic, poc… Ell que va ensenyar català a generacions de nens. Ell que va lluitar contra les injustícies d’esquerres i dretes catalanes. Les espanyoles no compten, perquè ell era català. Només obeïa el Parlament. També a l’exili. Quan la Gestapo el deté. Quan torna el 1942. I obre la porta i es troba una senyora: "Uy, ya hace tiempo que estamos aquí, nos dijeron que este piso estaba libre y nos gusta mucho". Això és ser català. Quan t’ho foten tot. Potser que ho aprenguin aquests diputats que no defensen ni miren Catalunya. Només miren la pantalla de X (Twitter). Obsessionats amb Elon Musk. Només per això ja ens diuen què és ser català… o no.
