Elogi de Vladímir Vladímirovitx
És, probablement, el pitjor enemic de la Unió Europea. I parlem d'un enemic molt perillós. Perquè Vladímir Vladímirovitx Putin s'ha convertit en l'estadista més brillant del món. Des de començament del segle XXI, ningú ha estat capaç de fer-li ombra.
Precisem que el terme estadista s'utilitza aquí tant en el sentit neutre del diccionari (“persona amb gran saber i experiència en els assumptes de l'estat”) com en el sentit pejoratiu que li donaven els filòsofs grecs. O, si ho preferiu, podem definir l'estadista com ho feia José Ortega y Gasset, molt influït per l'übermensch nietzscheà: un individu aliè a les virtuts convencionals que, en nom del poble i del seu projecte a llarg termini, recorre sense escrúpols a l'assassinat, el robatori i la mentida.
Deixem al marge la facilitat amb què Vladímir Vladímirovitx ha anat convertint-se en dictador vitalici de Rússia. No ha estat una tasca complexa. Després de la victòria a la Guerra Freda, els Estats Units i el seu apèndix europeu van negar a la Unió Soviètica el que es va concedir a l'Alemanya nazi: un pla d'ajuda econòmica. Al contrari, es va afavorir el desmembrament de l'imperi soviètic i es va aplaudir la desastrosa gestió de Borís Ieltsin, caracteritzada per la corrupció i la gana.
En aquestes situacions, les societats vençudes tendeixen a lliurar-se a un home providencial. Itàlia i Mussolini. Alemanya i Hitler. Rússia i Putin.
El que és interessant de Vladímir Vladímirovitx no rau en la tirania que ha instaurat, sinó en la seva desproporcionada projecció planetària.
És el dictador del país més gran del món i posseeix l'arsenal atòmic més potent del món, amb gairebé 6.000 ogives nuclears. Però el territori no serveix de gran cosa, excepte per als recursos energètics i la possibilitat d'enviar a Sibèria els ciutadans contestataris que, per una raó o una altra, no mereixen l'assassinat. D'altra banda, l'arma nuclear serveix exclusivament com a amenaça, perquè el seu ús implica massa risc.
Rússia té menys habitants que Nigèria, el Brasil o Bangladesh, compta amb un exèrcit de pa sucat amb oli (vegeu “l'operació militar especial” a Ucraïna) i, quant a potència econòmica, va més o menys al ritme de Mèxic i Austràlia. I, tanmateix, els seus tentacles arriben a tot arreu.
No s'ha d'atribuir l'origen de l'èxit de Putin com a gran estadista internacional a la seva formació com a agent del KGB (es va quedar en tinent coronel, un rang subaltern), sinó al seu aprenentatge de l'alemany com a segona llengua i als seus cinc anys de servei (1985-1990) a Dresden, una ciutat secundària de l'Alemanya Oriental.
Aquí va captar, crec, el fet essencial del misteri alemany. Alemanya és una nació jove i complicada que durant molt de temps va ser víctima o botxí, sense posició intermèdia. Ha dedicat 10 dels seus 153 anys d'història a guerres d'invasió contra els seus veïns i ha estat 45 anys sota ocupació estrangera (1945-1990). Alemanya té el mèrit d'haver aconseguit desnazificar-se (li va costar més de tres dècades) i convertir-se en una força de pau. Però el seu passat pesa: la culpa pel genocidi jueu li impedeix adoptar una posició raonable quan Israel comet allò que comet a Gaza. I pesa la seva posició geogràfica: ja va néixer amb la por a Rússia al cos.
Putin és dictador de Rússia (com a president o primer ministre) des de l'1 de gener del 2000. Quan es va instal·lar al Kremlin, el canceller alemany era el socialdemòcrata Gerhard Schröder. No va trigar a seduir-lo i va acabar convertint-lo en el seu empleat nomenant-lo president de la petroliera russa Rosneft. A la seva successora, la democristiana Angela Merkel, la va torejar com va voler. A través d'Alemanya, Vladímir Vladímirovitx va aconseguir que el conjunt de la Unió Europea es fes addicte a l'energia russa.
Després d'utilitzar a fons la palanca alemanya, Vladímir Vladímirovitx ha exhibit el seu mestratge en la guerra híbrida (Grup Wagner a l'Àfrica i intervenció limitada a Síria, per exemple) i en l'ús de la propaganda i la desinformació. Sigui a les eleccions nord-americanes o a les franceses, sigui a la crisi dels armilles grogues o a la crisi catalana, vet aquí Russia Today i Sputnik difonent boles i fomentant enfrontaments. Que vostè no segueix aquests mitjans? No es preocupi, aquesta propaganda li arriba a través de les xarxes socials.
Per raons que ignoro, la subjecció de Donald Trump a Vladímir Vladímirovitx és comparable, si no superior, a la que va mostrar Schröder. Un retorn de Trump a la Casa Blanca suposaria un èxit formidable del gran estadista, que ha sabut mantenir en perill el gran imperi en replegament (Estats Units) i guanyar-se la protecció del gran imperi en auge (Xina). El paio és un geni. Del mal, si volen. Però un geni.