Elogi sentit del zombi lent
El primer zombi que vaig veure córrer va ser l’any 2003, a la pel·lícula 28 dies després. Dirigia l’assumpte Danny Boyle, un cineasta amb bones idees visuals, però a qui sovint el perd precisament l’estètica. En aquest film, un dels trets característics era que els zombis ja no anaven arrossegant els peus sinó que corrien que se les pelaven. Això accelerava el film i el convertia en un videoclip trepidant -que és el seu estil habitual- però, pel camí, es perdia alguna cosa.
Es considera que el primer llargmetratge sobre aquests morts vivents és White zombie, una cinta de l’any 1931 que va passar sense pena ni glòria quan es va estrenar -l’actuació era certament ortopèdica- però que amb els anys s’ha anat revaloritzant, sobretot gràcies a la seva atmosfera densa. Però ha sigut George A. Romero qui ha fixat la imatge del zombi clàssic en les dues últimes generacions de cinèfils, des de la gloriosa La nit dels morts vivents, de l’any 1968, i també amb pel·lícules posteriors que explotaven aquest model de zombi que infecta els altres i, tot i que avança lentament, té una paciència infinita i no descansa mai fins que atrapa la seva víctima. Boyle va fer trontollar el model, però encara el podem veure en bona forma a la recent (i recomanable) It follows, de fa tres anys.
I per què és clau que els zombies siguin lents? Doncs perquè aleshores són una metàfora subtil sobre la noció de la mort. I, més concretament, sobre la seva indiferent i parsimoniosa inevitabilitat. L’horda zombi és cada cop més nombrosa perquè també més nombrosa és la nòmina de contemporanis que ens recorden el caràcter estrictament transitori de la nostra presència entre els vius. I el fet que s’acosti caminant -i no pas corrents: quina vulgaritat- remet a la noció que el temps, o sigui la mort, avança a una velocitat tan lenta com implacable.
En els últims anys, ens hem vist infectats -amb perdó per l’acudit fàcil- per sèries zombis. Quines són les dues sèries que més han triomfat? Entre les comercials, destaca The walking dead. I, entre les d’autor, Les revenants. Dues sèries molt diferents: la primera, destralera i violenta; la segona, totalment atmosfèrica. Però tenen una cosa en comú: que els zombis no superen aquella passa i mitja per segon que -segons els manuals- diferencia un mort vivent lent d’un que sembla inflat d’esteroides. Mentre la seva competència apostava per la pirotècnia visual i el muntatge accelerat, aquestes dues sèries de referència aconsegueixen, sobretot, crear un clima.
I en aquests temps de la Gran Xurreria Netflix, el clima és el que marca la diferència.
