Elogi de la premsa nazi

No fa gaire era al mercat de Sant Antoni, remenant llibres vells, quan vaig descobrir una curiosa, antiga, acolorida revista: Signal.

Encuriosit, vaig comprar-ne un bon grapat. Bé doncs, va resultar que havia adquirit el que va ser el principal òrgan de propaganda nazi durant la Segona Guerra Mundial.

Signal té una història curiosa. No exagera qui digui que ha estat una de les revistes de més èxit de tots els temps. En el moment de més difusió va arribar a fer tirades de dos milions i mig d'exemplars. Es va publicar a tota l'Europa ocupada i en països neutrals, inclosa Espanya, i en vint-i-cinc idiomes.

Signal tenia una factura impecable, amb un format de grans dimensions i una franja vermella al llom que es va convertir en el seu element identificador. El nom no va ser escollit a l'atzar.

Signal (senyal) té el mateix significat en alemany, anglès i francès, i una grafia similar en la majoria d'idiomes europeus.

S'entendrà la natural prevenció, per no dir pura animadversió, amb què un comença a llegir el que podria definir-se com a portaveu de l'horror. El problema és que Signal va ser una magnífica, esplèndida revista. Els seus reportatges gràfics són d'una modernitat absoluta. Els corresponsals de guerra alemanys van servir la causa més abominable de tots els temps, és cert, però això no obvia que, globalment parlant, fossin els millors de la seva època. De les fotos bèl·liques Frank Cappa acostumava a sentenciar: "Si no és prou bona és perquè no eres prou a prop". Els fotògrafs de Signal eren molt a prop, massa: la xifra de corresponsals de guerra alemanys morts a la Segona Guerra Mundial duplica la de tots els altres països contendents junts. En un reportatge certament cru, tan emotiu com asèptic, Signal publica les últimes fotografies d'un dels seus reporters. Un home que va morir, literalment, amb el dit al disparador de la seva càmera. Sis imatges en blanc i negre d'un patetisme increïble. Els obusos russos aixequen sortidors de terra, els soldats es protegeixen en trinxeres de fortuna, gens fondes. I el fotògraf, en lloc d'amagar-se, continua amb la seva feina. L'última foto és la d'un soldat a molt poca distància de la càmera, estès a terra amb les mans sobre el casc. No és fàcil oblidar aquells dits garratibats, estremits pel bombardeig. La següent bomba va matar el fotògraf.

Signal va tenir tant d'èxit que el 1943 els EUA van reconèixer que els aliats estaven "perdent la guerra de les paraules". L'oponent de Signal era la revista Victory , de la qual els mateixos nord-americans admetien que només era "una pàl·lida còpia de Signal ". Bona part de l'èxit de la publicació nazi va raure en el fet que mai no va caure en mans de Goebbels i el seu departament de propaganda. La revista sempre va estar controlada per l'exèrcit regular, que almenys obviava els arguments més barroers de la taverna nazi.

A Signal s'aprofiten fins i tot els marges de les pàgines per explicar anècdotes de la cultura clàssica. Aquesta, per exemple. A l'antiga Roma els emperadors podien actuar com a advocats privats, i un exlegionari que havia lluitat a les ordres d'August li demana que el defensi davant dels tribunals. August, molt ocupat en la tasca de govern, li diu que no s'amoïni, que li enviarà el millor advocat de Roma. "Quan tu em vas demanar que et defensés de les legions de Marc Antoni -va replicar l'exlegionari-, jo no vaig enviar ningú en el meu lloc". I August, naturalment, va anar en persona als tribunals. I ara pensin: quantes revistes actuals tenen aquest nivell?

O sigui, que després de llegir Signal només em quedaven dues opcions. Una: allistar-me a les Waffen-SS. Dues: escriure aquest article. Perquè, en el fons, el que és aterridor de Signal és el candor pueril de les seves pàgines. És trist dir-ho, però en els últims cinquanta anys les tècniques de propaganda i publicitat, les fórmules de distorsió i partidisme informatius, no han deixat de créixer i sofisticar-se. I així, avui en dia -ai las!- el tractament mediàtic dels nazis ens sembla gairebé infantil.

Al final d'un article de Signal on es critica els EUA apareix el símbol de Copyright! A cap redactor li va passar pel cap d'ocultar-ho? Pot haver-hi un reconeixement més explícit d'inferioritat econòmica i cultural? Un altre article és tan innocent que lloa les virtuts d'una actriu anglesa. Quaranta anys després, durant la Guerra de les Malvines, la primera mesura anglesa va consistir a bloquejar totes les transaccions de destí argentí, inclosos els drets d'autor d'escriptors argentins que s'oposaven a la guerra. I en un altre reportatge, en fi, es contraposen les xifres de producció bèl·lica d'Alemanya i els seus enemics: s'admet que els aliats produïen més material però que l'esperit alemany ho superaria tot.

Avui en dia, aquí, quan es fan públics els índexs d'audiència radiofònics no hi ha cap emissora, ni una, que informi dels bons resultats de la competència. Aquells d'abans eren pitjors, infinitament pitjors. Però ara en sabem més.