Últimament llegim que disminueixen significativament les matriculacions al batxillerat humanístic. El que és més sorprenent i deixa perplex és que el motiu que s’al·lega és que no té sortides professionals.
Si es té la intenció de parar d’estudiar després de la selectivitat i no anar a la universitat, em sembla que el batxillerat humanístic ofereix les mateixes possibilitats que qualsevol altre. Si es vol trobar feina immediatament després de secundària, llavors és millor un bon diploma d’administratiu, una professió que sempre és requerida. En canvi, si la intenció és anar a la universitat, a Itàlia el batxillerat humanístic ofereix la possibilitat d’entrar a qualsevol facultat, enginyeria inclosa, i per tant el problema no existeix, o si més no se centra en les sortides professionals de la carrera. I, en aquest cas, és cert que potser fer-se dentista i no pas professor de filosofia dóna més possibilitats de comprar-se una barca. No obstant, conec gent llicenciada en estudis de lletres que ha fet grans carreres en la banca i com a alts càrrecs de l’estat; una d’aquestes persones és, per posar-ne un exemple, Ciampi. [Carlo Azeglio Ciampi, llicenciat en lletres, va ser governador del banc central d’Itàlia i després president de la República Italiana, del 1999 al 2006.] Així doncs, neix la sospita que la diferència no la marca tant rebre o no rebre una educació humanística, sinó tenir el cap de Ciampi o el de qualsevol altre.
Però no voldria semblar racista. Recordo que el vell Adriano Olivetti, quan no només s’estaven construint (encara) màquines d’escriure, sinó que ja es treballava en els primer grans ordinadors -aquells que ocupaven una habitació enorme i que encara funcionaven amb fusibles i targetes perforades-, contractava, evidentment, bons enginyers, ja que si no fos així no hauria construït mai els ordinadors; però tampoc no dubtava a contractar un llicenciat que hagués fet una tesi excel·lent sobre els dialectes homèrics. L’enviava a fer pràctiques en una fàbrica durant sis mesos com a obrer (sobretot, per fer-li entendre què era una indústria), i després el posava a treballar en grans projectes, o fins i tot a l’administració. Recordo que d’aquesta manera havia format un futur gran director que havia fet una tesi sobre Hegel.
Com és que Olivetti feia això? Perquè ja havia entès que una bona educació (secundària i universitària) no ensenya a fer només el que ja se sap (i, evidentment, una escola per a electricistes ha d’ensenyar abans que res a reparar una instal·lació elèctrica tal com són avui en dia), sinó que també ensenya a ser prou imaginatius per entendre on anirà a parar el futur (i un bon electricista hauria de tenir prou flexibilitat i fantasia per entendre què passaria si demà la il·luminació i la calefacció no funcionessin amb energia elèctrica).
Preparar-se per al futur vol dir no només entendre com funciona avui un programa electrònic sinó també concebre’n de nous. I resulta que els estudis humanístics (que inclouen saber què va dir Homer, però també ser capaç de treballar filològicament un text homèric i haver estudiat a consciència filosofia i una mica de lògica) són els que encara poden preparar per concebre els oficis del futur.
Evidentment voldria un batxillerat humanístic concebut d’una manera més moderna del que va idear al segle passat Gentile [el filòsof italià Giovanni Gentile va ser ministre d’Instrucció Pública del govern de Mussolini i va dur a terme la reforma escolar italiana, els principis ideològics de la qual encara són vigents avui], en el qual hi hagués una mica més de matemàtiques i naturalment de llengües contemporànies més enllà del grec (i potser es podria superar la distinció artificiosa entre humanístic i científic), però una persona que hagi estudiat profundament uns estudis humanístics sempre troba alguna feina, encara que no sigui la que tots esperaven en aquell moment.
Només qui té l’alè cultural que poden oferir uns bons estudis humanístics està obert a la ideació, a la intuïció de com aniran les coses quan avui encara no se sap. En altres paraules, m’agradaria dir que una persona que hagi aprofundit en estudis humanístics, encara que no sigui capaç de fer bé els oficis existents, està més oberta als oficis del futur i potser més capacitada per crear-ne alguns.
Evidentment, però, es tracta d’un repte. Qui tingui por del batxillerat humanístic és millor que agafi altres camins, perquè la vida és cruel i -encara que sigui políticament incorrecte dir-ho- formar part de les elits és arriscat i fatigós. Es pot tenir una vida feliç amb satisfaccions també estètiques estudiant ebenisteria, i malament rai si no hi hagués qui ho fa.