L'ordre natural de les coses implica l'existència del lladre de peres. Sense ell la realitat es degrada en trivialitat i l’absurd s'imposa com a norma. Quedi clar que estic pensant en un nen de poble, amant furtiu dels fruits de la perera propietat d’un vell rondinaire, llançador d'improperis i exabruptes, amb boina calada i bastó. Estic parlant de l’emoció de furtar sigil·losament una pera prohibida, perquè només hi ha aventura genuïna si hi ha perill real.
L'estiu del 1990 estava passant uns dies amb la meva família a la Vega de Pas, a Cantàbria, en un d'aquells pobles muntanyencs de cases disseminades el centre dels quals és una església humil i, habitualment, un local que fa, alhora, d’estanc, correus, fleca, carnisseria, drogueria, ferreteria... i bar.
Al costat de l'entrada, quatre homes d’edat avançada jugaven al dòmino. Nosaltres, al seu costat, bevíem un refresc. Mitja dotzena de nenes, d'uns deu anys, van entrar al local a comprar llaminadures. En sentir què volien, un dels vells es va aixecar de la cadira i amb una veu greu i dolguda va etzibar: “Això no pot ser!” Tots ens vam girar cap a ell. Després d'uns segons de silenci, va afegir, tot assenyalant les nenes. “Mireu-les, gastant-se els diners per emporcar-se l'estómac, quan haurien d'estar robant-me les peres!” Llavors es va dirigir als seus companys de joc: “I el pitjor de tot és que jo hauria de ser a l'hort vigilant les meves pereres i he de passar les tardes aquí, jugant al dòmino, que no m'agrada gens!”
Les nenes se’n van anar amb les butxaques plenes de llaminadures i jo vaig entendre que havia assistit a l’inici de la decadència de la civilització occidental, els testimonis irrefutables de la qual són els genolls impol·luts dels nostres nens. Uns genolls sense ferides són impropis d'una vida infantil.
Si “un pit-roig en una gàbia enfureix tot el cel” (William Blake), uns genolls infantils impol·luts enfureixen la lògica vital.
Ser nen és, bàsicament, disposar de molta més energia que sentit comú per gestionar-la. Aquesta diferència entre l'energia i el sentit comú trobava el seu llenguatge precís en els genolls de la canalla. La infància ha estat tradicionalment l'època de les entremaliadures, de les maleses aventureres, de l'exploració apassionada del món circumdant; l’època, en definitiva, en què una pera encara verda penjada de la branca més inaccessible d’una perera aliena era infinitament més saborosa que qualsevol de les peres en saó comprades amb cura per la nostra mare.
Quan els nens tenien infància, el món se’ls oferia com una temptació apassionant, atraient i misteriosa on era possible eludir la supervisió directa dels adults per llançar-se esvalotadament a l’experiència de la vida palpitant. Els nens pujaven als arbres a la recerca de nius i tornaven a casa amb els genolls picats, les mans brutes, la cara cremada pel sol i un esvoranc als pantalons. Com que en aquell temps els nens tenien pocs –dos, o com a màxim, tres– pantalons, presentar-se davant la mare amb un pantaló esquinçat significava sotmetre's al seu meticulós escrutini. Per controlar en la mesura del possible els danys potencials, de tornada a casa calia afinar al màxim el pensament estratègic per explicar les contusions i moradures del cos i el forat de la roba.
Calia disposar de respostes versemblants per fer front a les preguntes previsibles: “Per què has pujat a l'arbre, si sabies que era perillós? No ho deus haver fet perquè ho fan els altres, perquè si els altres es llencen per la finestra…?” El nen amb infància prou bé que sabia dels perills de les branques més primes, del risc de banyar-se en aquella zona del riu, de córrer imprudentment i sense temença per la muntanya, i, especialment, era conscient dels perills de seguir impulsivament les propostes aventureres del més agosarat de la colla... però hi havia en aquelles propostes una invitació irresistible a deixar-se endur per l’energia esclatant de la pròpia biologia.
I així el nen amb infància anava descobrint la realitat del món i la crònica diària de la seva impulsivitat la portava escrita, ferida sobre ferida, als genolls, credencial honorable que tenia vida.
No deixo de repetir-ho: la sobreprotecció és una forma de maltractament. No en tenim prou embolicant el nen amb cotons perquè no s'esgarrapi amb les arestes de la realitat i limitem severament la seva autonomia impedint-li que es mogui lliurement en espais amplis que no estiguin directament supervisats per un adult.
Ara el pensament estratègic, reduït a competència educativa, s’ensenya a les aules.
