Liceu: elogi del risc

A l’hora d’anar a la feina, acostumo a passar cada dia a peu per la Rambla per davant del Liceu, així que la façana exterior del teatre m’és molt familiar. Mai no m’ha semblat que tingués cap interès especial l’antiga façana del teatre a la Rambla, del 1847, que es va salvar de l’incendi del 1994. Per no parlar de la façana que dóna al carrer Sant Pau, especialment desafortunada, més lletja que El Escorial, per recordar el títol d’un dels més celebrats, enyorats i provocadors articles d’Oriol Bohigas.

Arran de conèixer per la premsa el nou projecte d’intervenció a la façana del Liceu proposat per Frederic Amat i la direcció del Gran Teatre del Liceu -aprofitant la necessitat que hi ha de consolidar i restaurar l’antiga façana malmesa durant l’incendi- i de seguir, amb sorpresa i simpatia, la polèmica que ha generat la nova proposta impactant d’Amat, m’he tornat a mirar amb calma la façana i l’entorn més immediat.

De la façana principal, del 1847, signada per l’arquitecte Miquel Garriga i Roca, per bé que sembla que és dissenyada per un arquitecte francès desconegut, els únics signes que ens indiquen la funció de l’edifici són les lletres, damunt de l’arc de mig punt del gran balcó central, que diuen: Teatre del Liceu. Damunt del balcó de l’esquerra podem llegir els noms de Calderón i Mozart, i damunt del de la dreta els de Rossini i Moratín. Els noms arbitraris d’aquests grans creadors no solament no donen una mínima idea del que és el Gran Teatre del Liceu, sinó que més aviat conviden a pensar que estem davant d’un teatre decimonònic i provincià. No hi ha dubte que és una façana mediocre, pobra i sense personalitat destacada.

Certament, el projecte artístic de Frederic Amat, que proposa 170 anelles ceràmiques per a la pell de l’edifici, desbordant la façana principal de la Rambla i girant fins a ocupar també la façana del carrer Sant Pau, és un projecte agosarat. Trenca l’estructura de la façana amb un element ornamental repetitiu que ocupa horitzontalment la primera i la segona planta de l’edifici. És un projecte impactant que canviarà radicalment la percepció de l’edifici, ja que proposa una nova visibilitat i centralitat de l’edifici del Liceu al centre de la Rambla. Probablement, el gest més audaç de la proposta és que provoca el gir de l’edifici i l’obre al Pla de l’Os, i provoca un pas franc cap al carrer Sant Pau, tot connectant l’eix de vianants entre el Liceu i la nova Filmoteca.

Més enllà de la possible filiació wagneriana, daliniana o mexicana de la proposta de l’anell ceràmic i de l’estructura repetitiva que ha dissenyat Frederic Amat, i de les seves possibles virtuts o defectes estètics respecte al seu diàleg amb l’edifici i l’entorn, és segur que és un projecte que no deixarà a ningú indiferent, i aquest és, justament, el poder del gran art.

La proposta artística espectacular d’Amat és complementària amb la intervenció més subtil a l’interior del teatre de l’òpera de Perejaume. Se serveixen de llenguatges molt diferents, igualment contemporanis. No tinc cap dubte que el projecte d’Amat, un dels nostres grans artistes de dimensió internacional, que compta amb la col·laboració d’altres grans creadors i professionals com ara el ceramista Toni Cumella i l’escultor Pere Casanovas, complirà totes les expectatives pel que fa a la realització de l’obra i a les condicions de seguretat, manteniment i reversibilitat, si escau, del projecte.

Si fos per l’estricta normativa municipal, Barcelona no tindria ni la Casa Milà, la Pedrera, d’Antoni Gaudí, ni la Fundació Joan Miró de Josep Lluís Sert, per esmentar dos edificis emblemàtics de la ciutat. Ni l’escultura de Chillida a la plaça del Rei, ni l’esgrafiat de Picasso a la façana del Col·legi d’Arquitectes, ni tantes altres obres singulars que han fet de Barcelona una de les grans capitals de la modernitat.

Els pitjors moments de la ciutat i del país estan regits per l’immobilisme reaccionari, l’especulació urbanística, la corrupció i la destrucció, la liquidació o l’escanyament de les institucions polítiques i culturals. Quan Barcelona i Catalunya han apostat pel risc, per la racionalitat i el progrés, han apostat també per la cultura, per l’ensenyament i per les llibertats col·lectives.

M’agradaria que aquesta nova aposta del Gran Teatre del Liceu pel projecte arriscat de Frederic Amat, que compta amb mecenatge privat, anés acompanyada també d’un compromís efectiu pels drets dels treballadors del teatre, no sempre respectats, per una gestió més democràtica i transparent, per uns preus més populars i per una voluntat més clara i visible de donar suport a la música catalana i a la creació de l’òpera contemporània.