Elogi del mestissatge

Entro a la Fundació Miró, on s'anuncia l'exposició de Mona Hatoum. Hi descobreixo grans perles de vidre en uns fils que s'entrecreuen arran del sostre; una natura morta amb peces de fruita de vidre de diversos colors sobre una tauleta; catifes àrabs, paravents, corones metàl·liques i de vidre, el mar fet de verdoses boletes de cristall, sorra blanca i fina aplanada... tot un món de bellesa impalpable.

Però quan m'aturo amb calma a contemplar tot aquell univers fràgil, trencadís, m'adono que, aquí també, les aparences enganyen. I és que les belles perles transparents i lluents com pluja que degota d'una branca nua no són sinó els fils d'una teranyina que, amenaçadora, plana sobre els nostres caps i d'un moment a l'altre ens pot atrapar i ofegar com si fóssim mosques. La bellesa és terrible, deia Dostoievski, i la seva idea em torna a la ment a cada pas mentre observo les instal·lacions de Mona Hatoum. I és que tampoc la natura morta de vidre, a segona vista, no és de fruites sinó que es compon de granades militars, de la mateixa manera com les sis corones de vidre, roges, suggereixen taques de sang vessada: la violència. Els paravents exposats estan confeccionats de ratlladors enormes que poden fer mal, i el mar teixit de boles de vidre s'anomena Turbulències . La sorra fina, després de ser aplanada, és violada per un ganivet dentat que desfà la calma i hi imprimeix un altre ordre. La corona metàl·lica està composta d'una filera de soldats que, en un etern retorn, desfilen amb els fusells a punt per disparar. Però com que la seva marxa militar segueix un cercle, els soldats esdevenen presoners que caminen pel pati d'una presó o d'un camp de concentració.

Així és l'univers de Mona Hatoum: la bellesa inclou l'horror. I l'artista d'origen àrab sap perfectament de què parla: els seus pares, palestins, es van refugiar al Líban, i és a Beirut on Mona va néixer l'any 1952. Quan el 1965 esclata la guerra civil al Líban, Hatoum es veu obligada a refugiar-se a Londres, on està de visita. Des d'aleshores resideix a la capital anglesa, però la seva professió la fa passar llargs períodes de temps arreu del món. "L'exili és l'experiència que més m'ha marcat a la vida. Està present en tota la meva obra", em va dir la Mona el dia de la inauguració de l'exposició. Els punts de referència d'aquesta eterna refugiada són fronteres, filferros amb pues, presons i ciutats bombardejades, sempre amb una aparença a primer cop d'ull d'un objecte bell i innocent.

Des de la Fundació Miró agafo el funicular i el metro per dirigir-me a l'edifici Arts Santa Mònica, on exposa Josep Maria Cabané. En aquell moment som diversos, els visitants, però sembla com si la sala estigués buida: cada espectador està recollit al seu interior davant d'aquests quadres i dibuixos minimalistes, fets de ratlles i signes. Es tracta d'una reflexió sobre com pintar després de la barbàrie del segle XX, i l'artista va dibuixar i pintar els quadres després de la seva visita als camps de concentració nazis. El seu també és un art-reflexió com el que acabo de veure a la Fundació Miró, i fa pensar en les fronteres i els exiliats de les guerres, de les dictadures i dels totalitarismes. Cabané intenta mantenir la memòria històrica i reflexiona sobre les seves possibilitats. Fronteres: aquest és un dels seus temes; les fronteres que havien de flanquejar tots els exiliats i emigrants, del segle XX i dels segles anteriors, i del moment present.

Contemplant els signes enmig de l'espai buit en l'obra de Cabané penso en les paraules com a signes, i les paraules enganxades en postals de tal manera que formin uns collages o uns haikus sui generis , que, fa unes setmanes, l'escriptora Herta Müller, en el seu pas per Barcelona, va ensenyar al públic durant la seva xerrada al hall subterrani del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. L'escriptora va guanyar el premi Nobel de literatura, fa dos anys, per la novel·la Atemschaukel , o "Respiració gronxada", que s'ha traduït al català com a Tot el que tinc ho duc al damunt (Edicions Bromera), escrita en clau poètica i que parla de l'experiència al gulag d'un amic de l'escriptora. També en l'obra de Herta Müller la bellesa és terrible. I també ella, Herta, forma part de l'univers de Mona Hatoum i de Josep Maria Cabané: va néixer en una família d'expressió alemanya a Bucovina, avui Romania, el 1953. Durant la guerra, el seu pare havia estat nazi; la seva mare la van deportar, després de la guerra, a un camp de treballs forçats. Com que la Herta es va negar a col·laborar amb la Securitate, és a dir, amb els serveis secrets romanesos, el 1979 va ser acomiadada de la feina. El 1987 va poder exiliar-se a Alemanya, on, des d'aleshores fins ara, ha escrit vint llibres: novel·les, assaig, poemaris i collages, tots impregnats per la seva experiència amb el totalitarisme.

Pensant en Herta Müller em prometo que aniré a sentir la conferència que Teju Cole ha de fer al CCCB. Cole, autor de la premiada novel·la Ciutat oberta (Quaderns Crema) és fill de pares nigerians que va passar la seva infantesa a Nigèria i actualment viu a Brooklyn, Nova York. A Ciutat oberta el protagonista passeja per Manhattan i Brussel·les, reflexiona i coneix gent, en la tradició dels millors flaneurs , i observa el món des del punt de vista d'un estranger.

En l'espai de dos mesos he vist, doncs, a Barcelona dues exposicions essencials que parlen d'exilis i fronteres, i he assistit a dues conferències d'autors premiats, dos eterns estrangers i exiliats. M'adono que això no pot significar altra cosa que el fet que l'exili i la condició de ser estranger -és a dir, el mestissatge- ja no són una anomalia enmig d'un món d'identitats fixes i pures, sinó que, com la teranyina de Mona Hatoum, comencen a englobar-ho tot.