Elogi del dubte

Emergeix darrerament, en diversos àmbits, també en el del debat nacional, una categoria difusa, però molt buscada (fins i tot perseguida): la dels indecisos.

Advertia Bertrand Russell que el problema al món és que els estúpids estan segurs de si mateixos, mentre que els intel·ligents viuen carregats de dubtes. Per la seva banda, Arthur Conan Doyle defensava que qualsevol veritat és millor que el dubte indefinit. No són aforismes contradictoris, ans al contrari.

La síntesi la trobem en Sòcrates: “Només sé que no sé res”. En realitat, com és ben sabut, el filòsof grec expressa una certesa. No ens diu que no sàpiga res en absolut, sinó que no es pot arribar a saber mai res amb total i absoluta certesa, fins i tot en aquells casos en què creiem que estem del tot segurs.

Certesa no és igual a veritat absoluta. El coneixement i el progrés neixen del dubte, de la pregunta, de la inquietud. La certesa mal entesa (això és, quan la considerem absoluta) paralitza, immobilitza. Desconfiem de qui creu que posseeix la veritat, i en fugim quan ens en vol convèncer.

Dubtar és, per a molta gent, l’estat natural, fins i tot quan s’està convençut de certes coses. M’hi incloc.

És indecís qui dubta? No necessàriament. Es pot dubtar i tanmateix optar per unes opcions o unes altres. Ho fem contínuament. Les adscripcions cegues ens acosten a actituds i comportaments sectaris.

És, per tant, comprensible que quan algú manifesta de manera explícita la temptació (i més encara, la pretensió) de convèncer l’indecís amb les seves certeses es trobi amb el rebuig, i fins i tot l’hostilitat, de la víctima.

Per altra banda, establir un patró únic, homogeni, de persones indecises a partir del fet que no comparteixin algunes de les nostres certeses no deixa de ser una actitud estigmatitzant. Els col·lectius humans no són mai homogenis. Cap d’ells. En tots trobem diferències notables i significatives, i a la vegada punts de contacte, ponts que permeten el diàleg.

Els perfils són només mapes humans, reduccions de la realitat, no pas la realitat en ella mateixa.

Per exemple, observant al nostre voltant i analitzant enquestes és possible concloure que hi ha un alt grau d’acord en el fet que la relació actual entre Catalunya i Espanya és insostenible, que l’ statu quo ja no és viable, i que un futur estat català seria perfectament competitiu i viable tant des del punt de vista econòmic com social, de la mateixa manera que ho seria un estat espanyol que hagués de prescindir de Catalunya.

Tanmateix, no existeix el mateix consens en relació al grau de tensió que comportaria engegar aquest procés, i encara menys en relació a algunes eventuals circumstàncies no previstes (i no desitjades), com per exemple la possibilitat de sortir de l’euro o d’Europa. En altres paraules, falten certeses, i, per tant, hi ha dubtes. És legítim.

Que Catalunya és una realitat (diguem-ne nació, diguem-ne societat) que ha estat menystinguda i fins i tot maltractada per les estructures de l’Estat és un opinió força transversal. Tanmateix, aquesta percepció pot derivar en conductes i actituds ben diferents, en funció de l’estil de vida i de les expectatives personals i col·lectives de cadascú. Per exemple, de la mateixa manera que existeix gent vitalista i impulsiva que necessita menys seguretat per prendre decisions que la majoria del col·lectiu, també en coneixem d’altra més tradicional i conservadora (sovint d’edat avançada) que té por al risc i al conflicte. Així mateix, existeixen també persones de tarannà passiu, pessimista i desencantat que actuen sovint segons el que faci la majoria, que contrasten amb d’altres de caràcter rebel que defugen tuteles i volen ser líders de la seva vida. Finalment, també coneixem persones a qui l’única cosa que les motiva és la seva progressió personal i professional, mentre que d’altres ja estan bé com estan.

Molts d’aquests col·lectius es declaren escèptics davant la política en general, i davant del procés en particular.

Així doncs, els motius que porten molta gent a dubtar són diversos. I això no vol dir que no tinguin opinió, fins i tot certeses. Senzillament no veuen clar el què, es pregunten pel com o els preocupa el quan i l’amb qui. Parlem-ne, doncs, sense apriorismes ni prejudicis.

Ara és l’hora d’actuar amb empatia, de posar-nos en el lloc de l’altre sense prejutjar la seva postura, d’escoltar les raons de tothom (que són tan bones com les nostres) i de dialogar-hi. ¿És possible argumentar sense voluntat de convèncer? Sens dubte. De fet, si els arguments són bons, acabaran convencent, sense pretendre-ho.