Elogi del botifler, aquí i allà

Felip V de Borbó en un gravat del segle XVIII.

A les Illes no ho diem. Normal, perquè el terme és realment part de la història del Principat, amb les connotacions relatives als catalans que s’alinearen amb Felip d’Anjou quan la pèrdua de llibertats de Catalunya. Els "de la bella flor", de la flor de lis de l’escut borbònic. Tot i així, podríem utilitzar plenament el qualificatiu de manera universal si, com pensa Coromines, el terme ve d’inflat i identifica aquelles persones cregudes, arrogants, que d’aquestes n’hi ha per tot arreu. Botifler és, en tot cas, una paraula que té força recorregut fins a l’actualitat, revifada per la disputa secessionista actual. Així, torna a parlar-se obertament d’aquells periodistes botiflers de La Vanguardia, de la càtedra constitucionalista de la UAB com a "refugi de botiflers", de les concentracions anuals de botifleristes a les jornades d’economia de s’Agaró... De la mateixa manera, s’identifiquen uns dies com a botiflers, altres com a traïdors a la pàtria hispànica, mitjans com l’ARA, universitats com la UPF o les trobades de Femcat, per donar referents propers. Posem-los noms aquí i ara sense por ni preocupar-nos gaire, ja que vull reivindicar el terme sense connotacions negatives. Per a un país o una ideologia concreta, tenir botiflers no és dolent; és més aviat un senyal democràtic. Alerta quan un país no en té! El botifler és la pedra a la sabata, un recordatori que no es pot caminar ràpid trepitjant els que no pensen igual sobre la manera de com s’ha de conduir un país.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A Catalunya, contra l'opció política majoritària expressada avui al Parlament, els botiflers actuen, són fàcils d’identificar i procuren ser molt combatius cercant als mitjans allò que no aconsegueixen a les urnes. I és símptoma de democràcia madura veure i entendre que s’expressen amb tant de soroll com poden. És interessant observar com aquesta qualificació s’associa a imatges i personatges i a cert partit a les xarxes. Posin el terme botifler a internet i veuran rostres i partits!

Sempre m’he demanat, però, per quina raó no hi ha botiflers actius a "l’altra banda": a l’Espanya negacionista de les posicions catalanes, a l’Espanya de la "unidad en lo universal". Per això vull remarcar avui que potser els temps estan canviant. He llegit fa poc, en una crítica del llibre de la Sra. Álvarez de Toledo, que hi acusa els socialistes d’haver emergit com els grans botiflers espanyols. Ella –botiflera en l’accepció del diccionari, "que té les galtes molt grosses"–, acusa d’"entreguista" dels valors patris (botiflers espanyols) l’esquerra progressista. La idea que la unitat d’Espanya pot tenir diferents lectures (escletxes, si més no) no li agrada i li és suficient a la diputada per criticar els que pensen així com a "vendepatrias" de la seva Espanya.

L’Espanya dels clústers, del sentiment excloent d’uns respecte als altres, la que no fa ponts, no té futur. Les majories d’un lloc i l'altre han d'incorporar les minories si volen progressar, ja que probablement mai no aconseguiran eliminar-les. Més encara, com més s’intenti eliminar-les, més gran serà la seva radicalització, la polarització i els perills per a la cohesió d’allò precisament més substantiu que es diu que es vol preservar. Benvingut sigui, doncs, si és real, el canvi de posicionament de parts dels partits nacionalistes espanyols d’esquerra. I dels seus mitjans de comunicació acòlits (El País, Público, alguns digitals) i dels responsables de les institucions que governen l’Estat –que caldrà contrastar en les seves decisions concretes, participació en les comissions reguladores, càrrecs ministerials i empreses públiques–. La situació agafa el PSC enmig dels dos corrents, botiflers per la C aquí i per la S allà. De la seva posició, però, si és sincera, n'ha de néixer un recordatori a la part ideològica dominant del nacionalisme espanyol de dretes que avui integrar Espanya no es pot fer com abans, ja que, si més no, una part important d’alguns dels seus components recorda reiteradament –on ho ha de fer: votant– que el vell estat de coses s’ha acabat. I cal que entenguin també els botiflers locals més nostrats que la millor garantia per a l’entesa que diuen promoure és treballar perquè emergeixin de veritat i es consolidin els botiflers de la unitat d’Espanya. Evidentment, sempre que siguin honestos els propòsits que diuen que tenen. Mentrestant, és possible que només des de la “societat civil” catalana es pugui fer veure avui a les dues parts (especialment a la ciutadania de l’altre costat) que, pensin el que pensin, mentre això no s’arregli Espanya i Catalunya s’estan perjudicant, perquè no és possible, així, tenir un bon govern ni aquí ni allà. La col·laboració dels governs de les dues ribes per resoldre tan bé com es pugui, en aquestes circumstàncies, els problemes dels catalans, no ha de dur a l'engany de pensar que el conflicte s’ha superat. Com bé diu Joan B. Culla, com més temps passa i més incomprensió es manifesta en la relació Catalunya/Espanya, més de pedra esdevé el souflé. I agradi o no, no es desinflarà. Les noves generacions, acostumades a viure amb una Espanya que els dona l’esquena, és probable que el souflé l’acabin cimentant.

Guillem López Casasnovas és catedràtic de la UPF
stats