Ellen DeGeneres torna per acomiadar-se
Netflix acaba d’estrenar el monòleg que la presentadora nord-americana Ellen DeGeneres ha utilitzat per acomiadar-se dels espectadors i posar punt final a la seva trajectòria. For your approval [Per a la vostra aprovació] és, en realitat, una mena de in self-defense, un en defensa pròpia, que llança a l’audiència després d’un comiat televisiu d’un regust molt agre. El 2020 va ser acusada per un grup de treballadors del The Ellen DeGeneres show de crear un ambient de treball tòxic. L’any següent, la presentadora va anunciar el final del programa després de dinou temporades perquè els seus índexs de popularitat s’havien enfonsat.
L’especial de Netflix comença amb una seqüència d’imatges d’arxiu dels grans moments de la seva trajectòria, no sempre fàcils, especialment quan va anunciar que era lesbiana per normalitzar l’homosexualitat en un context de gran homofòbia social.
Després, DeGeneres surt a l’escenari i adverteix que serà l’última vegada que ho fa. I deixa entreveure que està disposada a afrontar els seus últims conflictes mediàtics: “Un dia vaig dir que no m’importava el que la gent pensés de mi. I ara m'adono que ho vaig dir al cim de la meva màxima popularitat”. El guió és una barreja de justificació, de denúncia i de reivindicació personal. I fent servir la perspectiva de l’edat –ara té 66 anys– per autoritzar la seva mirada. Així i tot, la presentadora aprofita per riure’s amb condescendència d’ella mateixa: “Si semblo més vella que l’última vegada que em vau veure és perquè soc més vella que l’última vegada que em vau veure. I, a més, he deixat de fer servir bòtox i infiltracions contra les arrugues...” I a continuació confessa amb sarcasme: “Em posava bòtox quan no m’importava el que la gent pensés de mi...”
DeGeneres esponja el monòleg amb situacions humorístiques intranscendents i per no convertir el guió en un melodrama, però va retornant a l’essència: “Em van fotre fora del show business. Sí... perquè soc dolenta. No pots ser dolenta i ser del món de la faràndula”. Explica el trauma que li va suposar llegir en els titulars de la premsa que era la persona més odiada dels Estats Units. Però aprofita per recordar l’homofòbia que ha patit al llarg de la seva vida per demostrar que no li ve de nou. El millor del monòleg és un al·legat amb perspectiva de gènere sobre com la conducta es percep de manera diferent en funció de si ets home o dona, sobretot a l’hora de dirigir equips. Alerta del rebuig que encara hi ha contra les dones que mostren un tarannà associat tradicionalment a la masculinitat. DeGeneres també recorre a una estratègia que és tendència entre els famosos: explicar els seus drames personals i malalties per guanyar-se la compassió del públic. Explica que pateix trastorn obsessivocompulsiu, dèficit d’atenció i osteoporosi severa i que la seva mare té demència i ja no la reconeix. “Soc malvada, gai i vella. La triple corona!”, resumeix per acabar. És un I am who I am per tancar una llarga trajectòria, per protegir la seva imatge i, encara més important, per ser ella la que digui l’última paraula abans de plegar.