Costa dir si la proliferació de candidatures independentistes és un món que es mor o una esperança que neix. Aquest increment és una tendència epocal a Occident: per a les pròximes eleccions al Parlament Europeu es parla molt de l’auge de l’extrema dreta, però no tant de la guerra acarnissada entre faccions que pot fer-la ingovernable. És una divisió gairebé perfecta entre les forces que han tocat poder als respectius països i s’han moderat –Giorgia Meloni com a cas paradigmàtic– i els grups que no han governat mai i mantenen el seu radicalisme retòric –com ara Alternativa per a Alemanya–. Ambdós partits van coincidir la setmana passada a Roma en una convenció de l’extrema dreta en la qual van escenificar-se disputes duríssimes, des de la postura amb Rússia i Ucraïna fins a la conveniència de donar suport o no a Ursula von der Leyen. Els partits es multipliquen i la pregunta és si aquesta multiplicació de veus correspon a una multiplicació de propostes genuïnes o a una cosa més fosca.
Segons el biòleg Peter Turchin, tenim mala peça al teler. Turchin és biòleg perquè es va dedicar a estudiar amb mètodes quantitatius com les poblacions d’animals es reprodueixen i s’extingeixen, fins que, un bon dia, va provar d’aplicar el que havia après a les poblacions humanes i va rebatejar-se com a col·lapsòleg. La seva idea és que la història es pot assemblar més a una ciència que a un art, i que els cicles de creixement i declivi de les societats segueixen lògiques observables, repetitives i previsibles. És una vella intuïció que a Catalunya coneixem per Alexandre Deulofeu i la seva llegendària “matemàtica de la història” (que prediu la independència de Catalunya per al 2029), però que per primer cop es pot estudiar amb l’ajuda d’ordinadors per processar les quantitats ingents de dades.
Doncs bé: per a Turchin, un dels indicadors més fiables que un grup humà va de dret al precipici és la sobreproducció d’elits. A mesura que el capitalisme concentra la riquesa i el poder en sectors cada cop més reduïts, la societat produeix un nombre més gran d’elits de les que és capaç d’absorbir. Entre els rics i els proletaris prolifera un estament format per professors universitaris, professionals dels mitjans de comunicació, advocats, treballadors d’ONGs, activistes, buròcrates i, efectivament, polítics. La gràcia és que, igual que els vaivens del mercat deixen a l’estacada els treballadors per a qui no hi ha demanda, també és possible que es creï una “intel·lectualitat lumpen” sense cap funció productiva. La diferència és que els primers no tenen capital per finançar la sortida de la seva frustració amb aventures extravagants, però, a l’hora de la veritat, l’existència de subclasses econòmicament supèrflues sempre desestabilitza el sistema. És com un joc de les cadires en què sempre hi ha el mateix nombre de trons però cada cop més participants.
La novetat dels nostres temps és que, en comptes de guerres civils violentes, de moment estem veient guerres culturals. Tant a la dreta com a l’esquerra, l’encongiment del pastís a repartir ha obligat a tothom a ser més creatiu verbalment. Una població hipereducada cada cop més redundant i precària es veu obligada a produir i reproduir discursos que serveixin per aconseguir un càrrec dins del partit, una càtedra o una columna als diaris. Quan les coses van bé, aquesta conversa hauria de reflectir un cert consens sobre els valors de la societat i un cert compromís amb la crítica constructiva. El problema és quan la realitat material empitjora i els discursos es converteixen en un instrument cínic per aconseguir l’últim tiquet per a l’arca de Noè de les institucions.
En la majoria de casos els cicles són inevitables i el caos social esclata. Turchin explica com la combinació de desigualtat econòmica i sobreproducció d’elits van acabar amb la crisi de França a l’edat medieval, la rebel·lió de Taiping a la Xina i la guerra civil americana. Però l’historiador també examina com la Gran Bretanya va escapar de la revolució amb la llei de reforma de 1832, i com les elits estatunidenques van evitar la catàstrofe després de la Gran Depressió. La clau seria l’emergència d’elits “prosocials" que cedeixin activament la seva riquesa a través dels impostos. Quan es va introduir, la taxa màxima sobre les fortunes als Estats Units era del 7%, i després de la Segona Guerra Mundial, es va arribar a mantenir per sobre del 90%.
Tot va que cau i hi ha una cacofonia de veus que prometen canviar les coses. Ara que vindran eleccions amb tantes paperetes per triar i que es fa difícil d’imaginar majories capaces de dur a terme les transformacions que necessitem, s’imposa la sensació de ser titelles en mans de forces històriques massa grans per contrarestar-les. I ningú té el truc màgic per distingir entre venedors de fum i reformadors genuïns, però la macrohistòria de la qual disposem avui indica que els problemes que ens turmenten no són nous i que coneixem solucions que han funcionat en el passat. Aquesta vegada, si caiem serà més per una pulsió autodestructiva que per impotència o per ignorància.
