No som ingenus
Membre de Stop Mare MortumAquesta és la paraula que utilitzen alguns polítics per acusar les organitzacions que treballem a favor d'acollir, a favor d'un sistema humà de protecció internacional. Assenyalen amb el dit del realisme els que pensem que la mobilitat de les persones ha de ser lliure –en una societat que es preocupa més perquè es belluguin les mercaderies o els diners.
La cimera que el Consell Europeu duu a terme aquests dos dies a Brussel·les porta sota el braç la creació d'uns centres d'internament en versió 'soft' o 'hard' en funció de qui els proposa: tancar les persones que volen entrar a Europa fins que es resolgui una sol·licitud d’asil, no sabem durant quant de temps. A les persones rebutjades només els esperarà un autobús o un vaixell de tornada als seus inferns particulars. Centres que seran camps de misèria i indignitat per a aquelles persones que Europa accepta amb desgana o que directament no vol que entrin. La versió més aberrant, inhumana i cruel ve dels governs austríac i italià. La inspiració prové dels anomenats “centres de trànsit per processament” australians. No només han estat un fracàs sinó que el govern australià es va haver de comprometre a tancar-los per les deplorables condicions de les persones que hi estan confinades, un rosari d'abusos i maltractaments difícil de llegir d'una tirada.
La realitat s'entesta a donar la raó als ingenus, perquè les dades parlen per si soles: ni la crisi dels refugiats es pot anomenar com a tal –la Unió Europea té menys percentatge de refugiats ara que entre el 1992 i el 1995, enguany és un 0,08% de la població europea de mitjana- ni hem acollit una enorme quantitat de refugiats –el 86% de les persones desplaçades forçosament del món són en països en vies de desenvolupament–. I és que la realitat va per una banda i el discurs xenòfob va per una altra.
Als ingenus ens diuen que reforcen les fronteres i les allunyen de casa per la nostra seguretat, i la de tots els europeus. I fins i tot per evitar més morts a la Mediterrània. Trist resultat, doncs. La Mediterrània continua sent la mar més mortífera malgrat la despesa de 4.300 milions d'euros destinats a la gestió de fronteres entre el 2014 i el 2020.
Tancar les fronteres no posarà fi a les màfies que trafiquen amb éssers humans. Perquè la gent que vulgui marxar de casa seva ho farà d'una altra manera. Mentre existeixi demanda, hi haurà oferta, sigui legal o il·legal. Com més es tanquen les fronteres, més s'empeny aquestes persones a caure en les urpes de les màfies de traficants. Per què no fem l'accés legal i segur?
En lloc de tanques proposem vies legals i segures. Les que ja recull la legislació europea: dotar de voluntat política el programa de reassentament i reubicació de les persones que sol·liciten asil; atorgar visats humanitaris; establir corredors humanitaris.
En lloc de centres d'internament proposem sol·licitar visats en ambaixades i consolats als països d’origen i trànsit. L’externalització de fronteres, enviar-les cada cop més lluny, ens allunya a nosaltres d’una Europa acollidora, que vegi que l’oportunitat per a unes persones és també el progrés de les altres.
Què farà el govern espanyol en aquesta trobada europea? És en una cruïlla decisiva: pot seguir la via de posar-se de la banda de l'obligatorietat del salvament i el respecte al dret i els convenis internacionals, i fer-ne bandera davant els socis europeus, o acceptar sense embuts el discurs de la por i l’amenaça.
Estem davant una crisi absoluta –aquesta sí– del dret d'asil, un menyspreu dels drets humans essencials i per tant de la desnaturalització d'un dels puntals que ens fa construir com l’Europa solidària que volíem ser. O és que només la volíem de debò els ingenus?
