El jubileu d’Elisabet II ha constituït tota una exhibició. Institucions polítiques de tot el planeta donarien el que no tenen per gaudir d’una centèsima part del reconeixement popular brindat aquests dies a la reina d’Anglaterra amb motiu del seu 70è aniversari com a cap de l’estat.
Hem assistit a l’apoteosi festiva de la unitat nacional televisada. La Corona, rígida, elitista i perpetuadora de privilegis, ha tornat a transformar-se en element de cohesió i, sobretot, de futur, que en això consisteix el negoci de la monarquia: donar al sistema una il·lusió de continuïtat. A la balconada del Palau de Buckingham, un fill, un net i un besnet de la reina anunciaven al món que Anglaterra en té per estona, per més que la família acumuli traumes i dèficits afectius.
Als guionistes d’Elisabet II cal condecorar-los per la seva gran intel·ligència. Han fet créixer el personatge sense haver-li fet prendre mal. El 1965 no van tenir cap mania per concedir als Beatles l’Orde de l’Imperi Britànic. Haver-la fet actuar al costat de James Bond - Daniel Craig en la cerimònia d’inauguració dels Jocs de Londres del 2012 o fer-li seguir el ritme de We will rock you picant amb la cullereta del te contra la tassa demana un afinat sentit de l’equilibri entre el show business i la reverència que ja va néixer amb l’indissoluble matrimoni entre la BBC i la monarquia.
Però, esclar, tots els creatius servirien de poc si la protagonista no hagués demostrat un gran talent per representar el seu paper, cada dia, durant 70 anys. I això que els països de la Commonwealth s’han independitzat, Escòcia ho tornarà a intentar i el Regne Unit ha abandonat la Unió Europea i té un primer ministre més estrafolari que els barrets de Sa Majestat.
