Poesia contra la postveritat
Fa unes setmanes el New York Times publicava que la senadora Elizabeth Warren havia incorporat la poeta Camonghne Felix com a cap de comunicació del seu equip de campanya per a les presidencials nord-americanes del 2020. La notícia d’entrada sorprèn perquè una poeta no és la mena de perfil habitual en els equips d’experts que preparen els debats de la cursa presidencial, però segurament és una decisió que té tot el seu sentit si tenim en compte la intoxicació lingüística i la banalització del llenguatge que poblen la política avui.
La sobresaturació d’informació, la pèrdua de valor de la paraula i l’acceptació que el discurs polític ha deixat de tenir compromís amb la veritat són algunes de les característiques del context mediàtic que alguns han anomenat postveritat. En aquest context, es converteix en tot un repte trobar la manera de construir un discurs polític que no es perdi en la immensitat del soroll informatiu i generi quelcom més que uns segons de distracció en la ciutadania. Un dels efectes més immediats d’aquesta saturació és justament la creixent indiferència entre un públic que ja no espera que res del que li diuen sigui ni sincer ni veritable.
Els mecanismes d’aquesta degradació del llenguatge són múltiples. El filòsof Daniel Gamper ha intentat explicar-los en el seu darrer assaig, Las mejores palabras, que va merèixer el premi Anagrama d’enguany. Gamper assenyala, per exemple, com s’ha estès la llibertat de poder dir qualsevol cosa, de contradir-se en les pròpies paraules una vegada i una altra sense que en cap moment s’hagi de rendir comptes. Les xarxes socials, que tenen la memòria ben curta, són un bon catalitzador d’aquesta nova habilitat. La infoxicació, la intoxicació per excés d’informació, és un altre dels mecanismes que incideixen directament en aquesta devaluació del diàleg públic. No tenim la capacitat per digerir tots els missatges que rebem de manera continuada, així que, simplement, deixem d’escoltar-los. Gamper proposa que és justament la manca de silenci el que amenaça avui l’espai informatiu, ja que el silenci és la condició indispensable perquè la paraula pugui fer-se un lloc.
Però en aquesta devaluació del debat polític també hi ha una responsabilitat que ens afecta a tots i que té a veure amb l’ús que fem individualment del llenguatge. Segons Gamper, triar “les millors paraules”, en cada moment, en cada espai de la nostra vida, és segurament un dels compromisos més importants que tenim com a éssers socials. Consisteix en ser conscient que l’esfera pública es construeix amb paraules i que ens toca a tots tenir-ne cura. Les paraules generen reciprocitat, impliquen l’altre, creen vincles, i això és així des de l’esfera privada fins a la pública. Ens preocupa que l’espai mediàtic estigui degradat, però potser no ens hem parat a pensar que aquesta degradació pot estar present en molts espais quotidians on l’hem anat deixant penetrar i instal·lar-se.
Elizabeth Warren segurament ha pres una bona decisió incorporant Camonghne Felix al seu equip. Felix és una poeta que en la seva obra s’ha preocupat sobretot de qüestions polítiques i socials. Criada al Bronx i vinculada a moviments com Black Lives Matter, té una bona experiència interpel·lant el públic sobre temes com la violència racial o de gènere. Recórrer a les possibilitats de la poesia és tota una declaració de principis en aquest context mediàtic intoxicat. La capacitat de la poesia és justament la de generar nous sentits a través del valor polisèmic de les paraules, en una cerca que, si bé no procura conduir a cap veritat, en tot cas pot ser vehicle de quelcom veritable respecte a l’experiència humana. Si les paraules han perdut valor, la poesia pot ser una bona aliada en l’esforç per resignificar-les i fer del llenguatge un terreny altre cop fèrtil. Camonghne Felix deia en un dels seus poemes: “Si soc poeta, soc responsable / Si estic parlant, soc responsable / Si estàs escoltant, també ets responsable”.
