Natura virtual

En la lluita per fer front a l’emergència climàtica sabem que hi ha una feina important a fer que va més enllà de les polítiques públiques i els hàbits de consum i té a veure amb ser capaços de canviar els relats i els imaginaris que expliquen el nostre vincle amb la natura. En parlava fa unes setmanes en aquest mateix diari l’escriptor Gabi Martínez i és que, a poc a poc, s’està veient com és d’imprescindible la dimensió filosòfica, literària i artística per fer possible el canvi de mentalitat necessari per refer la nostra relació amb el planeta.

La filòsofa Marta Tafalla va publicar fa uns mesos l’ambiciós assaig Ecoanimal, on proposa justament recuperar una filosofia estètica de la natura, una branca de la filosofia que sempre havia estat marginal i que, sobretot a partir de Hegel, va ser considerada una disciplina menor, fins que als anys 70 va començar a ser recuperada a partir de dues publicacions significatives de Theodor Adorno i Ronald Hepburn. Una de les reflexions interessants que fa Tafalla en el seu llibre és sobre la necessitat de prioritzar el concepte d’entorn en detriment del concepte dominant de paisatge. Tot i que avui és un concepte molt ampli, la idea de paisatge està profundament vinculada a la història de la pintura i a la primacia del sentit de la vista. En definitiva, un paisatge és una cosa que s’observa des de fora i que, bàsicament, es gaudeix des de la mirada. En aquest sentit, el concepte d’entorn és molt més complet, perquè posa en relleu l’experiència multisensorial que ofereix la natura, i hi participen de manera activa tots els nostres altres sentits. A més, la idea d’entorn explica millor el fet de “sentir-se dins”, una sensació que avui es considera clau quan es tracta d’apreciar o gaudir la natura. De fet, molts dels escriptors i dels pensadors que avui tracten de recuperar aquest vincle justament el que fan és partir de les seves experiències dins de l’entorn natural per intentar transmetre’n la complexitat.

En aquest camí per impulsar una nova sensibilitat per la natura és interessant veure les propostes d’alguns artistes que treballen amb realitat virtual i que en els últims anys han fet projectes molt sorprenents en aquest àmbit. Inspirats en el món de l’art digital i del videojoc, però també en la recerca científica, i amb l’afany de crear experiències estètiques úniques, aquests artistes treballen amb els límits del món físic per fer-nos prendre consciència del nostre entorn natural. Aquestes obres juguen precisament amb aquesta experiència d’“estar dins”, a la vegada que la realitat virtual ofereix tota una sèrie de possibilitats noves. Per exemple, el col·lectiu britànic Marshmallow Laser Feast, representat a Barcelona pel projecte Fabbula, té peces com In the eyes of the animal, on pots passejar per un bosc des de l’experiència sensorial de diferents animals que l’habiten. O la peça Treehugger, d’una gran bellesa estètica, on pots viatjar per l’interior d’una sequoia gegant, des de les arrels fins a les últimes fulles, acompanyant la saba que circula per dintre. Una experiència més inquietant és la que proposa l’artista danès Jakob Kudsk Steensen a Re-Animated. En aquesta peça, l’artista es va inspirar en el cant sense resposta de l'últim exemplar d’ocell de Hawai Kaua’i O’o, que es va extingir el 1987. A partir de l’enregistrament d’aquest cant, un àudio que ha tingut milions de reproduccions a YouTube, Kudsk recrea l’entorn boscós on vivia l’ocell i ofereix una experiència que ja no és possible en el món físic. El resultat és angoixant. ¿I si algun dia la realitat virtual es converteix en l’única manera d’experimentar la natura salvatge? ¿I si els humans algun dia perdem la possibilitat de trepitjar, tocar i olorar els prats i els boscos i només ens queda això per recordar-ho? La sensació d’enyorar allò que encara no hem perdut és un gran actiu per al canvi de relat que necessitem.