Un nou 'nosaltres'

La pandèmia i el context global dels darrers mesos han estat potenciadors d’un estat d’ànim d’ansietat i esgotament que plana damunt nostre des de fa més temps i que, de manera molt genèrica, s’ha descrit en més d’una ocasió com la sensació, individual i col·lectiva, d’absència de futur. Aquesta expressió resumeix la convergència de múltiples crisis que situen l’individu contemporani en un estat de precarietat vital social i ecològica que ens confirma que, en el moment actual, molts dels pressupòsits i les expectatives que van ser motor d’un imaginari col·lectiu de progrés s’han esvaït. Aquesta incapacitat per poder veure el futur com un lloc millor és un sentiment perillós perquè tendeix a replegar-nos en la por i, en una societat com la nostra, a posar la prioritat en la mera protecció del que tenim individualment. La vida en aquest context deixa de ser propositiva i alliberadora i es converteix en un acte defensiu i, sobretot, es converteix en un caldo de cultiu perfecte d’actituds excloents i autoritàries. Si avui tenim una tasca interessant, és la de ser capaços de revertir aquest procés i generar noves formes de pensament i de vida que ens permetin estar en el món, en aquest món en crisi que és ara el nostre, de manera constructiva i sense sentir-nos paralitzats per la sensació de catàstrofe imminent.

Tenim la sort que són moltes les veus que reflexionen sobre aquesta qüestió. Entre elles hi ha la filòsofa italoaustraliana Rosi Braidotti, de la qual s’acaba de publicar el seu darrer llibre en català i en castellà, Coneixement posthumà. Braidotti és un nom conegut pels qui fa temps que s’interessen per la categoria d’humà en un context contemporani que queda travessat pel salt tecnològic, la crisi climàtica i la revolució del gènere. En la seva obra proposa tot un sistema de pensament que permeti superar l’esquema de l’humanisme europeu i adaptar-lo a les transformacions i els reptes d’avui. Aquest sistema de pensament, que ella articula al voltant del concepte de posthumà, es nodreix de la crítica a l’humanisme tradicional, que posava al centre del món l’home blanc occidental i ignorava totes les subjectivitats de gènere i de raça que escapen a aquest paradigma, i també sorgeix de la necessitat, en plena crisi climàtica, d’abandonar la mirada antropocèntrica que menysté la resta de formes de vida no humanes del nostre planeta. Segons Braidotti, l’angoixa del moment actual es deu a la convergència de dues acceleracions: en primer lloc, la provocada per la quarta revolució industrial, que multiplica les possibilitats en terrenys com la intel·ligència artificial, la biotecnologia o les comunicacions; i en segon lloc, l’avenç exponencial de la sisena gran extinció, que ens situa en un moment de devastació ecològica determinant.

¿Com podem en aquest context ser capaços de mirar el futur de manera propositiva? El que és interessant del darrer llibre de Braidotti és l’èmfasi en la necessitat que aquest moment s’abordi des d’una ètica afirmativa que ens permeti, justament, escapar als efectes paralitzants de la por. En lloc d’una humanitat que es retroba per un replegament autodefensiu, Braidotti proposa reformular la idea de nosaltres i ampliar el sentit d’aquesta paraula incorporant aquelles comunitats i col·lectius que fins ara n’havien quedat exclosos. No tots estem vivint aquest moment de la mateixa manera, alguns ho fem des de posicions més privilegiades que molts d’altres no tenen. En l’ètica afirmativa de Braidotti, es proposa fer un pas endavant en el reconeixement d’aquestes diferències i l’acceptació que, amb totes elles, estem junts en un destí comú. Aquest nou nosaltres, obert, curiós i alliberador, però també atent a les ferides i el dolor dels altres, és el que pot alimentar el desig col·lectiu de tenir una vida millor i, malgrat les dificultats, començar a mirar endavant.