La presó de les conselleres
Sabem poca cosa de la situació de privació de llibertat de les conselleres de la Generalitat de Catalunya, Dolors Bassa i Meritxell Borràs, empresonades a Madrid. De les presons en general ja se’n sap poca cosa, però de les presons de dones encara menys, i per això el silenci sobre la seva realitat no ens estranya. Segueix el patró històric i sociològic que es repeteix sense interrupció, segle rere segle: la invisibilitat de les presons de dones i de les dones que hi són tancades, sempre relegades a un segon pla dins la realitat dels centres penitenciaris. L’experiència de viure una pena privativa de llibertat a les presons és molt dura per a tothom, però ho és encara molt més per a les dones, que la pateixen d’una manera més severa i colpidora. Els centres per a dones presenten trets específics que impliquen diferències significatives en les condicions de compliment penitenciari entre homes i dones, que, a més, comporten greus situacions discriminatòries. No només perquè en diverses qüestions se les tracta pitjor que als homes, sinó també per la forma sexista que adopta aquest tractament, com moltes investigadores feministes hem anat constatant al llarg dels anys.
Conselleres, sou preses polítiques, com els vostres homòlegs masculins, els presidents de l’ANC i d’Òmnium Cultural, els cinc consellers i el vicepresident de la Generalitat, també empresonats injustament i indignament per les seves idees i per defensar la República Catalana. Ara ja encarcerades en un centre penitenciari, se us classifica i identifica amb un nou carnet, diferent del DNI, amb un número penitenciari i la vostra empremta (us en faran diverses, no he sabut mai per què). Però, a més, per la vostra condició de dones patireu moltes altres ignomínies: un tracte penitenciari basat en un enfocament marcadament sexista i estereotipat (els homes sempre tenen millors opcions de tallers i activitats); un incompliment reiterat de la normativa penitenciària pel que fa als criteris mínims de classificació (per exemple, no hi ha presons per a dones d’entre 18 i 21 anys, com sí que n’hi ha en el cas dels homes); una disciplina i un control excessivament estrictes i severs; unes penalitzacions més dures quan les vostres actituds i conductes no encaixen amb els estereotips tradicionals de la dona; una precària formació dels professionals en perspectiva de gènere; una medicalització desmesurada que no permet una canalització dels vostres problemes reals; més prejudicis i dificultats de la institució per acceptar les relacions afectives o íntimes entre vosaltres, i una manca de professionals dels serveis socials que donin atenció i assistència a les dones amb responsabilitats familiars.
Dit això, us ha tocat una de les tres presons només per a dones de tot l’Estat, la presó Alcalá-Meco - Madrid I, amb aproximadament unes 700 dones preses de les gairebé 4.500 que hi ha a tot l’estat espanyol. És difícil arribar-hi, perquè els autobusos no hi passen amb la freqüència que tocaria. Construït l’any 1978, és un dels centres més antics i amb les instal·lacions més precàries de totes les presons actuals de la Comunitat de Madrid, fet que sovint es repeteix en l’empresonament femení, que sempre es dona o bé a les institucions de reclusió pitjors i més velles o bé als pitjors mòduls de les presons d’homes.
A les 423 cel·les de la presó de dones d’Alcalá de Henares hi fa molt fred; a les presons sempre n’ha fet. Ho ha denunciat el sindicat del funcionariat que hi treballa; des de fa anys reclamen sense èxit millores en el manteniment i les instal·lacions. També exigeixen més personal per atendre les problemàtiques de les dones, però ningú se’n fa ressò. Alcalá-Meco és la presó que va ser denunciada per abusos sexuals de funcionaris cap a dones empresonades. Conselleres, controleu el vostre peculi, perquè no hi deixen entrar productes d’higiene i s’han de comprar a l’economat de la presó, petits supermercats que han estat denunciats diverses vegades perquè no tenen productes de marca blanca i tenen preus molt més elevats que els dels supermercats habituals. Us medicalitzaran amb ansiolítics constantment. Aneu amb compte, cuideu-vos d’altres maneres i mireu d’evitar-los.
La meva pràctica investigadora a les presons de dones i la meva militància feminista m’han ensenyat que l’única possibilitat de viure l’experiència d’empresonament de la millor manera possible és mantenir sempre vius i propers els vincles amb l’exterior -família, amigues i amics i comunitat- i també enfortir els vincles i les relacions amb les dones amb qui dia rere dia conviviu: les altres preses. A la presó de dones on esteu tancades hi trobareu un grup de teatre de preses que funciona des de l’any 1986, el Teatro Yeses, on podreu escoltar i intercanviar experiències per combatre la soledat i la tristesa.
Des de fora seguirem lluitant per la vostra llibertat i denunciarem la vostra injusta presó i reclusió, i a més tan lluny: una llunyania que és una altra condemna que se us vol imposar de manera il·legal i en contra de totes les convencions dels drets humans. El temps passa lentament a les presons, però mentre estigueu entre reixes recordeu que teniu molta gent lluitant per poder trencar les cadenes i recuperar la vostra llibertat. Perquè les persones i els pobles només podem ser lliures.
