Una de les mesures més publicitades pel nou govern català ha estat eliminar la cita prèvia per acabar amb la desafecció dels ciutadans. Mentrestant, Donald Trump ha promès que, si guanya, crearà un departament d'eficiència governamental que dirigirà Elon Musk. Sense voler insinuar més proximitats ideològiques de les necessàries, cal demanar-se com és que la burocràcia s'ha convertit en un blanc amb què la nova dreta radical i el centreesquerra es poden posar d'acord.
Històricament, la burocràcia era la bona notícia que certificava el final plàcid de la història: després de segles de lluites i revolucions sanguinàries, una modernitat ordenada i tranquil·la. És cert que els homes antics estaven menys vigilats, però el preu era viure sota injustícies, supersticions i inseguretat constant. El pacte que ens ofereix la modernitat és cedir llibertat a canvi de confort i seguretat, que una organització impersonal s'ocupi de les coses de tots sense que ningú imposi interessos particulars. Tal com es veu en el sintagma estat del benestar, a les societats contemporànies la majoria de ciutadans no es dediquen a la creació ni a l'emprenedoria, sinó a tenir cura dels altres, sigui cura del cos (sanitat, policia, oci esportiu) o cura de l'ànima (educació, administració, oci cultural).
Max Weber creia que aquesta forma d'organitzar-se era positiva, però la va anomenar "gàbia de ferro" perquè vigiléssim el seu costat opressiu. Des de Nietzsche fins a Foucault, i d'Orwell a Kafka, l'estat modern ha estat criticat per filòsofs i artistes com una trampa que serveix a les classes dirigents per disfressar la seva dominació de racionalitat, que curtcircuita l'energia creativa del nostre cos i la nostra ment, o que estableix una casta que només serveix els seus propis interessos. Dit això, no és tan senzill destriar la crítica de la dreta i la de l'esquerra. En teoria, l'eix fonamental és la competició versus la cooperació. La dreta vol aprimar la burocràcia perquè la societat sigui més competitiva i meritocràtica, ja que això produiria molta més riquesa total que compensaria les desigualtats inevitables. En canvi, l'esquerra no vol menys govern, sinó formes de govern descentralitzades, participatives i autoorganitzades que produirien més riquesa que els mercats capitalistes, que sempre acaben creant monopolis. Com dos utopismes antagònics que es toquen, tothom està d'acord que sense la burocràcia actual ens podríem realitzar més plenament i alhora seríem més rics. Arribats aquí, és difícil no caure en el clixé que ho redueix tot a visions oposades de la naturalesa humana que pugen i baixen cíclicament al llarg de la història.
Per això cal prestar tanta atenció al discurs de Peter Thiel contra la burocràcia, però a favor dels monopolis. Thiel és un dels homes més rics i influents del món, en un nivell que es pensa millor en termes de superdolents de dibuixos animats. Thiel va fundar PayPal amb Elon Musk, és un gran inversor de fons de capital risc, i va finançar la campanya a senador de J.D. Vance, el número dos de Donald Trump. Però, igual que Musk, Thiel és un milionari amb vocació d'ideòleg que vol transformar la societat, i el missatge és que el món està en perill i només els emprenedors tecnològics ens salvaran. Doncs bé, resulta que al seu darrer llibre, Zero to one, Thiel es carrega els clixés llibertaris del seu món i argumenta que "el capitalisme i la competició són oposats" i que Occident necessita monopolis. La idea és que la lliure competència és una batalla per les engrunes que condueix al pensament a curt termini i a la mediocritat, mentre que els monopolis permeten a les empreses centrar-se en objectius a llarg termini i desenvolupar tecnologies innovadores. Crític de la democràcia liberal, Thiel proposa un aristopopulisme segons el qual l'interès d'uns pocs coincideix amb el de la majoria. Cal alliberar els emprenedors excepcionals de les constriccions legals i burocràtiques perquè s'inventin les tecnologies que ens trauran de la pobresa, les guerres i el canvi climàtic.
Fa riure que les noves dretes diguin que el bé i la supervivència de la societat no coincideixen amb la idea clàssica d'eficiència dels mercats lliures perquè és exactament el que sempre han reivindicat les esquerres. Ara bé, pensadors com Yanis Varoufakis o Simona Levi fa temps que argumenten persuasivament que plataformes tecnològiques cooperatives i formes de governança digital més democràtica generarien molta més innovació i riquesa col·lectiva que el model de megacorporacions privades que proposen Thiel i companyia, i, a sobre, tot seria infinitament més igualitari. És obvi que alguna cosa falla en les burocràcies modernes i que la revolta instintiva contra la gàbia de ferro surt d'intuïcions encertades i del desig de viure millor. Com es veu amb les eleccions americanes, la nova dreta vol aprofitar aquesta energia social per dur a terme una transformació radical, i si l'esquerra no ofereix una alternativa igual d'ambiciosa i es limita a mesures petites i banals, després tot seran plors.
