Sis preguntes a la República Catalana

Com a autora de quatre llibres prorepublicans centrats a exposar les mancances de la jove i fràgil democràcia espanyola, he viscut els darrers mesos amb incertesa i esperança per un futur millor. Enmig de la confusió que vivim, tant a Catalunya com a Anglaterra (visc a Londres, on el Procés ha despertat simpaties), em sembla que ens falta un pla per implementar aquesta resolució, que ens ha deixat desgastats, dividits, empobrits i amb més preguntes que respostes. En aquest article no pretenc desfer l’embull en què ens trobem ara, sinó plantejar com ens ho farem si la República tira endavant. En aquest sentit, proposo sis aspectes perquè entre tots reflexionem sobre quin país volem.

1. De què viurem? No em refereixo a les empreses que han marxat (algunes ja tornaran), sinó a un pla més estratègic i a llarg termini que determini quines indústries volem fomentar, quanta intervenció estatal volem, com construirem un mercat de capitals que ara no tenim però que ens cal fomentar si volem mantenir-nos. A hores d’ara ens falten empreses grans i poderoses, líders mundials. També ens falta especialitzar-nos en indústries en què podem destacar, com la farmacèutica -hauríem de fer el que fos per acollir l’Agència Europea de Medicaments-. Determinar què es produeix és una de les decisions més importants que prenen els països, i amb la nostra mida és necessari especialitzar-se, com ho fan Dinamarca (disseny) o Suïssa (banca).

2. Quin tipus d’estructura social volem? Els nostres representants ens recorden que tenim un tarannà democràtic, obert i pacifista, i amb molt d’orgull he vist com a Anglaterra se’ns ha mostrat així. Però què farem per canviar el fet que Catalunya està en el fons controlada per unes quantes famílies, com van dir Pere Cullell i Andreu Farràs al seu excel·lent llibre L’oasi català? Jo he tingut l’oportunitat de preguntar-ho a alguns dels nostres líders i mai m’han respost -segurament perquè ells formen part d’aquesta elit-. Però així no anirem enlloc. Si volem un país ric, pròsper i just, el talent ha de començar a filtrar cap amunt. ¿Volem un país així o més just, on les oportunitats siguin veritablement les mateixes per a tots?

3. Com ens defensarem? No tenim exèrcit, però ¿en volem? ¿Volem una aliança? Amb qui? El romanticisme de les nostres manifestacions ha estat històric i exemplar, però seria ingenu pensar que amb les banderes n’hi haurà prou. Ho dic amb pesar, perquè això no hauria de ser així, però un suport fort ens pot obrir moltes portes.

4. Amics internacionals. El suport el necessitarem en l’aspecte més físic de la paraula però també en el comercial: ja hem vist el que ens ha donat la UE i el que podem esperar-ne. ¿Amb qui negociarem tractats comercials? Dinamarca té una estructura internacional molt desenvolupada precisament perquè com a país petit no pot dependre de només un interlocutor. Per això han posat molt d’esforç en les seves relacions amb la Xina i han construït un programa d’intercanvis escolars, universitaris i professionals amb molts països. Una amiga que treballava al Banc Central Danès, per exemple, va passar uns mesos al Banc Central del Perú tot just començar per veure com s’aplica la política monetària i amb quins efectes. ¿Nosaltres quins plans d’aquest estil tenim pensats?

5. La banca. Com desgraciadament hem vist, la banca obre i tanca portes. Catalunya, lamentablement, ha perdut bona part del capital que tenia a mesura que indústries com el tèxtil han quedat enrere i a mesura que Madrid ha anat acaparant tota l’estructura financera del país. Jo no sé de què pensen viure els anticapitalistes, però per viure i menjar tots necessitem formar capital, perquè les empreses puguin invertir i crear llocs de treball. Per això necessitem un mercat de capitals i una estructura bancària forta i arrelada: com ho farem?

6. Educació. L’educació ens ajuda a crear valors i ens dona uns hàbits, a més d’ensenyar-nos el que és socialment acceptable o no. Quin model volem? ¿Un que estigui només centrat en l’èxit acadèmic, com l’anglès? ¿O un que vulgui fer ciutadans amb mentalitat sostenible i crítica, com el danès? ¿O un de laboriós, com el xinès? ¿O que posi l’èmfasi en el debat, com el francès? ¿O en la tècnica i la pràctica, com l’alemany? ¿O tenim una proposta diferent pròpia?

Seria prudent començar a centrar-nos en aquestes preguntes per fer que aquest projecte engresqui a tothom, els que han votat per aconseguir-ho i els que no. Catalunya som tots, i ara més que mai. Hem demostrat al món el que podem fer, i ara ens ho hem de demostrar a nosaltres mateixos.