Un passeig pel Tàmesi (2, part sud)

El Tàmesi té a Londres una mica l’efecte de la Diagonal a Barcelona: viure al nord o al sud determina fins a cert punt la capacitat adquisitiva i el nivell social. Però, com a Barcelona, cada cop menys. Això són bones notícies, perquè el sud del riu té moltes coses, i ja era hora que es gentrifiqués i atragués més diners, sobretot la part est, que ha estat tradicionalment pobra. La part oest, com veurem, sempre ha estat molt rica.

Proposo anar de la barrera del Tàmesi, on vam deixar l’anterior passeig, fins a Greenwich en vaixell, perquè les naus industrials i els ports no tenen gran misteri, amb l’excepció de Woolwich, on trobem el Royal Arsenal, que era on fabricaven la munició de guerra i que va donar nom al famós equip de futbol. Els canoners, que encara tenen un canó com a símbol, s’han traslladat ara a Islington, una zona molt més pròspera -de fet, és un dels equips que més cobren per l’abonament anual de la lliga anglesa.

Arribem a Greenwich, un barri amb molt d’encant, i no només pel vaixell de vela, antic, gran i preciós, que portava te de l’Índia al segle XIX i que ara està amarrat al mateix riu. Per a mi, el més interessant de Greenwich és el Museu Astronòmic, que explica de manera senzilla i clara per què es va establir el meridià 0 precisament des d’aquesta localitat, i per què aquest fet va solucionar els primers problemes de la globalització i el capitalisme a partir de l’arribada del ferrocarril (el zenit no és a la mateixa hora a Londres que a Manchester, així que es va necesitar una manera de calcular el temps que no fos la posició del sol).

El barri també té un mercat encantador els caps de setmana, ple de parades de fotògrafs, pintors o artistes independents que venen les seves mercaderies: roba, fotos, espelmes, menjar… tot sota una estructura de ferro victoriana preciosa. També es pot visitar el parc, que ofereix unes vistes úniques de la part nord del riu. Aquí el riu fa un tomb impressionant, per això proposo agafar un vaixell -els Thames Clippers- fins a Shad Thames, el barri relativament nou just abans de la famosa torre de Londres, on antigues naus s’han convertit en apartaments originals i ben macos. Just davant del pont hi ha un espai amb molts restaurants, amb unes de les millors vistes a l’imponent Tower Bridge.

Construït a finals del XIX, el pont és un símbol del poder victorià, esvelt i amb molta classe, que s’aixeca per obrir les portes de la capital quan convé. El passeig que segueix és molt bonic i ample. Passa per l’ajuntament tan futurista que es va construir fins a arribar al London Bridge i el Borough Market, un antic mercat que fa uns mil anys que existeix, des que a l’Edat Mitjana els vaixells descarregaven aquí les mercaderies, que es transportaven a la City. A l’altre costat del riu, la City va ser la seu del primer assentament romà a Londres, precisament perquè el London Bridge va ser el primer pont que els romans van construir per travessar el Tàmesi. El mercat ara és un cau per a turistes, però un divendres o un dissabte a primera hora (cap a les deu) sempre és bonic de mirar: la fruita i la verdura són de primeríssima classe, encara que res que pugui sorprendre a qui està acostumat a la Boqueria. Però encara hi ha més: un que ve de Cheshire (al nord del país) per vendre el famós formatge de Cheshire, i una verduleria que per un grapat de rovellons demana 40 euros. I la peixateria és on ve a comprar Jamie Oliver, el cuiner televisiu. Jo hi vinc a comprar pa de vidre, oli d’arbequina o arròs del Montsià al Brindisa, una botiga d’importació de productes espanyols, molts de catalans. És car, però per als que vivim aquí val la pena!

Continuem pel riu cap al centre, ara ja carregat de turistes. Passem per davant del Shakespeare’s Globe, el National Theatre i el British Film Institute, amb botigues amb una gran selecció d’obres i pel·lícules independents. Aquesta zona es coneix com a Embankment perquè el riu, abans molt més ample i menys profund, es va estrènyer per construir aquest espai addicional, que acollia el sistema de clavegueram. Abans d’això, les deixalles de Londres anaven a parar al riu i provocaven les escenes de pobresa i brutícia que tan bé va descriure Dickens.

Arribem al London Eye i, si no hi ha cua, hi podem pujar per tenir unes vistes magnífiques. Si no, seguim fins a Lambeth Palace, on viu l’arquebisbe de Canterbury, just davant de Westminster però separats pel riu. Des d’aquí proposo agafar altre cop el Thames Clipper fins a Hammersmith, per veure els nous apartaments de luxe que s’hi han construït en els darrers 20 anys, el Battersea Park, i al costat el barri nou que ara mateix s’està construint al voltant de la nova ambaixada americana. Després d’anys a Grosvenor Square, a Mayfair, els americans, sempre tan preocupats per la seguretat, han vingut fins aquí per ubicar-hi el seu nou búnquer.

Deixem enrere la preciosa Battersea Power Station, ara per fi ja a punt d’obrir com a centre lúdic, residencial i comercial després de dècades d’abandonament, i passem per sota de ponts preciosos, com el de Hammersmith. Aquí ens podem aturar i llogar una bici per continuar, ja que el camí de terra, sempre a la vora del riu, és ideal per a ciclistes o corredors. Des d’aquí veiem els camps de rugbi de les escoles privades i caríssimes de la zona, fins a arribar a Kew, seu dels famosos jardins botànics, dels millors del món per a qui estima els arbres i les plantes.

Continuem fins a Richmond, on podem acabar el recorregut, o arribar fins a Hampton Court, el sumptuós palau d’Enric VIII, on podem veure la cuina que tenia per a les 600 persones de la seva cort. Molt curiós.

Espero que aquest passeig us hagi agradat i que vingueu a comprovar que Londres, de fet, no s’acaba mai. Jo hi porto 20 anys i sempre hi ha coses noves.