Brexit, Catalexit i el més calent a l'aigüera

EscriptoraAmb tanta tristesa com visc el dia a dia de la política catalana, observo ara els increïbles esdeveniments d'una democràcia tan establerta i en principi sòlida com la britànica. Les trifulgues internes, la incapacitat (i molts cops falta de voluntat) per posar-se d’acord, els objectius personals per damunt dels col·lectius i, per damunt de tot, no centrar-se en el que realment importa –la gent del país– fan que les dues situacions em semblin penosament semblants. És una vergonya.

La sortida del Regne Unit de l’Unió Europea (UE) és una catàstrofe que mai hauria d’haver ni començat: el referèndum només es va convocar perquè aquesta promesa era l'as que David Cameron es va treure de la màniga per guanyar unes eleccions. Després, les mentides de certs membres del Partit Conservador, com Boris Johnson –el Trump anglès– sobre més subvencions sanitàries, van fer que l’opció “sortir” guanyés. Milions de votants van decidir el futur de tot un país (60 milions de persones) sense saber què és una balança de pagaments per compte corrent. I això, en el cas del Regne Unit, que depèn massivament del capital exterior per finançar-se, és molt greu: el Regne Unit té un dèficit del 3,5% del producte interior brut perquè importa molt i exporta poc. Això fa que depengui de l’estranger: són els inversors internacionals que compren actius britànics els que fan que la balança per compte de capital sigui positiva, compensant el dèficit de l’altra part de la balança de pagaments. Els que fan que la cosa quadri. El problema és que sortir d’Europa fa la lliura menys forta, cosa que desincentiva l’inversor estranger: ¿qui vol invertir en un país si hi ha grans possibilitats que la moneda caigui, i el valor de la inversió baixi? Els inversors estrangers cada cop demanaran més recompensa per justificar el risc, i això són tipus d’interès més alts. Si el govern i les empreses han de pagar més per finançar-se, això retallarà beneficis, els ingressos estatals dels impostos i, per descomptat, llocs de treball.

De la balança de pagaments, lamentablement no en parla ningú, perquè això s’ha convertit en un galimaties on les notícies surten a gran velocitat, on tothom opina però molts pocs diuen res amb sentit. Entre tota aquesta batalla campal que en el fons no és més que una lluita acarnissada entre els membres del Partit Conservador, i també laborista, pel poder, ningú es preocupa del mes elemental: els britànics.

Igual que passa a Catalunya –que ha estat dos anys centrada en el Procés–, al Regne Unit, a causa del Brexit, ningú parla de la retallada de sous als funcionaris, de la gran pèrdua de competitivitat que hem patit, de la qualitat dels nostres serveis i educació. Tots dos països han perdut dos anys engrescats en una batalla de trinxeres que no ens ha portat enlloc, que ens ha desviat l’atenció d'on hauria de ser, i que ha deixat tota una nova generació de joves amb la certesa que el millor que poden fer si volen tenir un futur és marxar. Tot perquè l’elit política que els governa ja té la hipoteca pagada, té un bon sou i una pensió, baixa però garantida, i es pot permetre el luxe de perdre el temps en batalles absolutament improductives. És un escàndol. Com hem arribat fins aquí?

Vivim en un món on hi ha tanta informació que ja ningú sap el que realment és el coneixement ni la saviesa. Tots parlen molt i ningú diu res, i molts pocs saben. La bona educació i la bona formació s'han convertit en el privilegi de molts pocs; la resta han de buscar les coses al Google, que mai ensenyarà res que valgui la pena aprendre. És a dir, aquesta nova classe baixa es passarà (es passa) el dia mirant les pantalles i –no ens enganyem– ni està aprenent ni s’està entretenint: està consumint i donant totes les seves dades a qui en pocs segons les utilitzarà per cobrar-li o vendre-li més coses. Això fa que cada cop aquesta capa baixa de consumidors enganxats a les pantalles, però que van perdent capacitat crítica a una velocitat de vertigen, acabin votant gent que en el fons els està prenent el pèl. I ningú es preocupa d’ells: ningú vol que estiguin sans i rebin una bona educació. Només volen els seus diners, el seu temps i els seus vots. I no només són les empreses, els polítics també.

És una vergonya.