La informació, dissolvent de la corrupció

La corrupció actua com un poderós dissolvent de la democràcia en la mesura que mina la confiança dels ciutadans en els seus representats polítics i en les institucions públiques. És per això que ens ha de preocupar que aparegui de forma sistèmica i continuada com una de les principals preocupacions dels ciutadans, darrere l’atur.

Com a acte il·lícit que és, la corrupció només es pot desenvolupar en l’obscuritat. D’aquí que aquests mateixos representants que fan servir el seu càrrec públic, i els diners de tots, per al seu propi benefici tinguin un especial interès que aquests escàndols no surtin a la llum. Per tant, és imprescindible la màxima difusió entre els ciutadans dels escàndols que afectin els seus representants polítics.

És per aquesta raó que els mitjans actuen més que mai com a servei públic en cobrir els casos de corrupció, ja sigui política o administrativa. Per això l’existència d’una efectiva llibertat de premsa és un determinant clau de la qualitat d’una democràcia. Els mitjans de comunicació es defineixen moltes vegades com el quart poder, aquells que, malgrat no ser un dels tres poders clàssics -legislatiu, executiu i judicial-, exerceixen una influència determinant en el nivell democràtic. Tenen, per tant, la funció -si no l’obligació- d’informar de manera objectiva, i actuar com a mesura de rendició de comptes dels nostres governants. I si això té rellevància en tots els assumptes públics, sens dubte adquireix un pes especial quan parlem de la corrupció política.

Són molt els estudis acadèmics, tant per a Espanya com per a altres països (entre els quals el Regne Unit, Itàlia, Mèxic i el Brasil), que veuen que la corrupció només passa factura a les urnes si hi ha prou mitjans que informin de l’escàndol. És evident que el que no es coneix, no es pot penalitzar. I és evident també que les eleccions no només serveixen per escollir els nostres representants, sinó també per castigar-los quan considerem que no han fet bé la seva feina.

Cal tenir en compte, però, que els mitjans de comunicació són majoritàriament empreses privades, que responen als interessos dels seus editors, i busquen alhora la solvència econòmica. Això els pot portar a tenir una agenda política paral·lela, que defineixi la promoció o ocultació d’algunes notícies, o a la cobertura de temes que siguin del gust dels seus clients. Si els lectors troben notícies que van en contra dels seus interessos o preferències polítiques, es poden sentir temptats de canviar de diari o anul·lar la seva subscripció. Sense oblidar-nos tampoc de l’impacte sobre el finançament públic rebut -tant legítim com il·legítim- que una cobertura negativa d’un polític o partit pugui tenir. Malgrat ser inevitable, aquesta pressió a respondre als interessos de les agendes polítiques pròpies o imposades, així com a les preferències dels lectors, no pot afectar la neutralitat dels mitjans en un sistema veritablement democràtic.

En aquest sentit, el meu dubte no és només quanta informació donen els mitjans de comunicació sobre els escàndols de corrupció, sinó com de neutral és aquesta informació. A l’hora de parlar de la importància que pot arribar a tenir l’existència d’uns mitjans compromesos amb el seu paper de quart poder per a la societat, Catalunya no és, malauradament, una excepció en la cobertura esbiaixada de casos de corrupció de tot l’Estat. La fi de “l’oasi català”, precipitada per la irrupció de casos de corrupció que afectaven tots els nivells de govern, va posar en evidència la importància d’uns mitjans amb voluntat i capacitat per complir el seu paper d’investigar els possibles escàndols. Per això, de la mateixa manera que la separació de poders és un element clau de l’organització de les democràcies liberals, s’ha de predicar això mateix per al quart poder.

Més enllà de la necessària autocrítica, cal investigar quins són els mecanismes que contribueixen a la neutralitat en la cobertura mediàtica de la corrupció. I aquí destaca, sens dubte, el paper de les ajudes públiques als mitjans. Es tracta tant de les ajudes no reglades assignades a partir de criteris discrecionals com de la publicitat institucional. Ens trobem davant d’un tema complex no només entre nosaltres, sinó en totes les democràcies, que les diferents lleis de transparència aborden però no ataquen.

Per aconseguir una societat plenament democràtica, que pugui exercir el seu dret a castigar els polítics a les urnes, és necessari comptar amb ciutadans ben informats, que decideixin el seu vot, entre altres coses, a partir del reflex no esbiaixat de la realitat que aportin els mitjans. No vull caure en la ingenuïtat de defensar l’absoluta neutralitat. Les agendes polítiques existeixen, i són legítimes en la mesura en què siguin conegudes. El problema és quan els mateixos diners que taquen les mans dels corruptes s’utilitzen per silenciar els que tenen el poder de descobrir la corrupció.