L’educació, un ascensor... de pujada?
Dins del cicle ARA Pensem, organitzat per aquest mateix diari amb l’objectiu de reflexionar sobre els problemes a vèncer a Catalunya en els terrenys econòmic, social, educatiu, mediambiental i cultural, vaig poder participar fa uns dies al debat L'educació, la clau per arreglar l'ascensor social. Una jornada que va aplegar no només aquells que observem l’educació i els seus resultats des del que ens diuen les dades o l’evidència internacional, sinó també pares, educadors i tots els que s’enfronten dia a dia als reptes que representa l’educació al nostre país.
La qualitat del sistema educatiu és un dels elements més importants a l'hora de definir el desenvolupament econòmic i social de les generacions futures, i és també una de les principals eines que tenim per garantir les oportunitats de progrés de tots els ciutadans. Tradicionalment, l’educació ha estat el nostre principal factor de mobilitat social, és a dir, els moviments que fan els individus o les famílies dins d’un sistema socioeconòmic. I, concretament, del que parlem, i el que ens interessa, és de la mobilitat ascendent: de com els fills de les famílies més humils poden acabar tenint carreres universitàries, millors feines i una millor posició social. Es tracta d’un ascensor social que permet a les noves generacions progressar respecte a les anteriors. Durant dècades hem viscut aquest moviment associat a l’educació. Però ara mateix aquest ascensor està frenant. Avui dia només 1 de cada 10 fills de pares sense estudis acaba una carrera universitària a Espanya.
Un sistema educatiu de qualitat ha de permetre que tots els seus alumnes es puguin desenvolupar com a adults de forma plena. I això vol dir des de trobar feina fins a participar de forma activa en la nostra societat, passant per poder crear famílies o ser ciutadans compromesos i informats. Pel que fa a les competències bàsiques, podríem dir que el nostre sistema educatiu és força equitatiu. El problema és que els alumnes adquireixen aquestes competències de forma molt desigual. Els que venen d’entorns vulnerables es troben amb més barreres, com poden ser la repetició, la segregació o l’abandonament escolar. I aquesta és una de les principals raons que perpetuen la transmissió intergeneracional de la desigualtat. De fet, un infant que neixi avui en una família pobra tardarà 120 anys a aconseguir el nivell de renda mitjana actual. I això ens converteix en un país menys competitiu.
L’èxit i el fracàs, per tant, s’hereten. Però no per sang. Els nens i nenes de famílies benestants, siguin quines siguin les seves capacitats, compten amb una xarxa de seguretat que els permetrà trobar millors feines, no perdre-les i poder invertir temps i diners en formar-se al llarg de tota la seva vida. Per contra, aquells que provinguin d’entorns més vulnerables, amb pares amb menys formació i recursos, es trobaran sovint un mur al final del camí que decideixin recórrer. Fins i tot tenint millors capacitats que els seus companys més afortunats.
És la funció de l’aula, l’escola, el professorat, el conjunt del sistema educatiu i la societat en general garantir que tots els infants puguin desenvolupar el seu potencial indiferentment de la casa on hagin nascut. Per exemple amb beques, però amb un sistema diferent a l’actual, que deixa fora un de cada quatre estudiants amb menys recursos, malgrat complir tots els requisits per rebre'n. Però també amb programes que sabem que funcionen en altres països, com les tutories individualitzades.
Si mirem al nostre entorn veiem que en llocs on l’educació és realment un ascensor social, com Finlàndia o el Canadà, s’ofereix de forma gratuïta des del principi, no a partir dels 3 anys, i es treballa per tenir aules inclusives, prestant atenció a la diversitat de cadascun dels estudiants i donant llibertat als centres per ensenyar competències adaptant el seu model a l'entorn que es troben. No podem tractar tots els centres igual, ni finançar-los de la mateixa manera, ja que s’enfronten a realitats i necessitats molt diferents.
El nostre ascensor no s’ha aturat, encara. L’educació segueix sent, actualment, la principal via de mobilitat social i una assegurança davant de possibles problemes futurs. Però aquest mecanisme va cada cop més lent i fa més parades. Com vam veure al debat, tots tenim alguna cosa a dir-hi, com a pares, educadors, experts o exestudiants. L’educació ens afecta a tots, i per això no només ha de ser una prioritat política, sinó també de país.
