Les ‘Elegies de Bierville’ de Carles Riba

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsRiba assaja en aquest volumet, d’un to que probablement quedarà únic dins la seva obra, un tipus de poesia ben rar entre els moderns i, en general, escàs en la història literària: el que podríem anomenar l’elegia política. Pensem immediatament en un Teognis, un Soló o en algun dels aspectes del mateix Dant. Però en Riba, més que en aquells poetes, predomina l’expressió aguda, colpidorament noble, de l’enyorança del país, de tot el món que la catàstrofe històrica dispersà, i d’una mena de melangia d’haver conegut els homes i els fets en llurs formes elementals. Les altres obres de Carles Riba ens parlaven de determinats aspectes de l’home, eren altres els instants i altres els fets i els sentiments que cercaven d’encarnar-se poèticament. Però en l’instant de la gran tragèdia, tot l’home apareix i tot ell sembla integrar-se com un fet total en aquesta poesia, amb la seva carn i la seva sang, amb el seu cos i el seu esperit, amb la seva tristesa present i la seva joia passada. Al fons de la polifonia d’aquests versos, una veu greu, com d’apassionat violoncel, modula, però, el cant d’una invencible esperança. Tal vegada per aquesta integració més profunda de l’home en l’obra, Riba ens apareix en les “Elegies de Bierville” més íntimament lligat amb l’humanisme clàssic. Inequívocament, la poesia d’un humanista. [...] Riba sempre m’ha fet pensar en Goethe. No solament pel tall de la seva conversa i per un no sé què de segur i sòlid, com més enllà de les vel·leïtats del moment, de les seves idees, sinó també pel fet d’haver brollat en un país d’una manera insòlita, sense precedents proporcionats. Riba, com Goethe, ve a ésser una mena de microcosmos. Porta en ell la tradició, el present i gairebé, diríem, el futur. En llur grandesa creen aquests homes, i més encara, tal vegada, Riba que el propi Goethe, tot allò que els seus països no podien procurar-los. [...] Per primera vegada el món poètic de Riba s’orienta cap al passat, mentre les altres obres ens parlen de la passió del present, del goig o de la tristesa de l’instant. Sens dubte aquesta actitud del poeta prové de l’allunyament de la pàtria, que li fa dirigir els ulls cap al passat, ja que en les creacions que segueixen les “Elegies”, en les Tannkas, el poeta torna a la pura realitat d’antany, neta de melangia. La poesia del present és plena de vitalitat, mentre el record és no res més que l’ombra de la vida.