Elegia de la testosterona
El morbo no va ser el rescat sinó els equilibris funambulescos de Luis de Guindos per evitar la paraula maleïda. Amb Rajoy esfumat, el ministre va haver de sortir a demostrar que, malgrat que a Espanya ja no li queda ni un euro, manté intacte l'orgull del fatxenda. I per aconseguir el miratge s'havia de tapar com fos la paraula rescat , convertida en el nou tabú, encara que fos a costa de fer un d'aquells ridículs semàntics que quedaran gravats no a la memòria d'Espanya sinó a la de tot Europa.
Els esforços del govern per tergiversar el diccionari ja només se'ls creuen La Razón o l' Abc , ara que de la causa marianista han començat a dimitir fins i tot el minoritari però influent col·lectiu de polítics, empresaris i periodistes catalans que fa escassament vint setmanes ens venien encara la burra del PP, pensant que aniria bé per al govern català, i que ves per on ara s'han quedat atrapats en la retòrica del sí, però no. El cert és que els escassos suports locals han estat arrasats per un tsunami unànime d'acudits de la premsa internacional que, des del New York Times al The Guardian passant pel Time , es parteixen de riure amb aquesta Espanya cañí que apareix a cada roda de premsa dels ministres de torn que, a falta de cap poder de decisió, s'aferren als micros com qui s'agafa a un ferro roent.
Passat el dia de glòria de De Guindos, el més entendridor del cap de setmana va ser aquell instant de la compareixença pre roja de Rajoy, el moment del clímax, en què davant de la sorpresa general va dir amb un somriure mofeta: "No sé si faig bé de dir-vos-ho però, va, us ho dic. En realitat vaig ser jo qui vaig pressionar". Aquesta mentida adolescent era la confirmació definitiva que en joc no hi havia cap sistema bancari sinó un intangible molt més important: la preservació del mascle ibèric. Dissabte els diners eren secundaris, calia salvar com fos la fúria espanyola. O dit perquè ho entenguin els pobres americans i alemanys que tracten de desxifrar la xarada governamental: un espanyol mai pot demanar ajuda. Perquè tot el circ de les compareixences fallides davant de la premsa no es va fer per tranquil·litzar els mercats, com ja s'ha vist, sinó per tranquil·litzar-se a ells mateixos, convençuts encara de la puerilitat que les paraules poden amagar els fets.
Al principi se'ns va intentar vendre el conte del rescat com un resultat d'unes èpiques negociacions del govern espanyol, però la intoxicació ben dirigida era un intent a la desesperada per amagar la dura realitat que ningú té nassos de dir ben alt i ben fort: Espanya ha estat rescatada, està intervinguda i ara vénen les retallades de veritat. El 9 de juny van caure mites que vénen del fons del temps. Aquella tarda es va acabar per sempre l'Espanya fanfarrona, prepotent i per cert corrupta, que a partir d'ara haurà de demanar permís als seus amos abans de fer-se a sobre un corredor central. La fruïció amb què Rajoy i el seu ministre negaven la rendició mentre portaven la bandera blanca a la mà és potser l'últim vestigi de la testosterona política espanyola. Que descansi en pau.
