Eleccions

La bona notícia de la setmana ha estat comprovar que els encausats del judici tenen una moral alta, un esperit combatiu i un tarannà ben racional. Ha fet goig veure’ls i escoltar-los. Es confirma que la presó està enfortint el lideratge de l’independentisme, cosa que ens dona esperança per al futur.

L’altra notícia, totalment previsible un cop rebutjats els pressupostos, és que Pedro Sánchez ha convocat eleccions. Era una decisió fàcil de prendre: es desmarca nítidament dels que no li han fet confiança, aprofita la manifestació de Colón i el seu relatiu fracàs per situar-se al centre, i, un detall no menor, les fa abans que l’economia es deteriori més. Té elements per pensar que pot guanyar-les. Però també en tenen les tres dretes que li exigien que les convoqués. La incertesa és gran i la contesa serà ferotge.

Els partits catalans han votat en contra dels pressupostos amb el risc evident, per no dir la seguretat, de noves eleccions. Per què ho han fet? Certament no per una expectativa favorable sobre el resultat d’aquests comicis: la probabilitat que en surti un govern de les tres dretes és significativa. El PNB hi va votar a favor. El seu diputat Aitor Esteban va manifestar que no veia on hi podia haver un benefici per a Catalunya de votar-hi en contra. Tenia raó. L’explicació més plausible del que hem fet és, simplement, que no sabem parar i, encara més greu, que no sabem que no sabem parar. Ens posem objectius i terminis poc realistes, ens carreguem d’emocions, ens entortolliguem en la rivalitat i la desconfiança entre les formacions independentistes, i acabem prenent decisions poc sàvies i, de tant en tant, suïcides. Ja fa temps que ressona en el meu cap aquella cançó de Raimon que ens diu que “al meu país la pluja no sap ploure” però ara en la forma “al meu país la política no sap fer política” (li manllevo l’analogia a Najat El Hachmi).

Quan d’aquí deu anys es miri enrere, la decisió de tombar, acompanyant el PP i Ciutadans, un govern de l’Estat que, sorprenentment, havia estat disposat a fer política amb els grups parlamentaris independentistes i s’havia pronunciat per la via de la negociació, semblarà molt estranya. Incomprensible, i objecte d’un gran lament, si els governs que hauran vingut després hauran sigut de la línia Aznar. És cert que el govern Sánchez no és totalment innocent d’aquesta situació. Com ja li va passar a Zapatero, no entén prou bé el que passa a Catalunya. Ha pecat d’ingenuïtat. Va plantejar la negociació amb ànim de tancar ràpid un acord de nivell alt. Però els temps i les circumstàncies no ho permeten. No és l’hora de nous o vells Estatuts, de reformes constitucionals o de presses. Els acords generals i formals ara no són possibles. És temps de distensió, d’anar pujant graons en l’escala de l’edifici de la confiança mútua, del qual som a la planta baixa. Mitjançant acords, sí, fins i tot importants, però de moment parcials i perifèrics en relació al nucli del problema. Així i tot, una cosa he de dir a favor del senyor Sánchez. El senyor Zapatero no va ser capaç de complir el que havia pactat. El senyor Sánchez ha estat més prudent a l’hora de pactar. Quedarà en l’aire la pregunta sobre si des de Catalunya li hem donat l’oportunitat de pactar alguna cosa que realment es pogués pactar en el context actual.

Per a Catalunya, les eleccions del 28 d’abril poden ser les més importants del període democràtic. Les posicions estan clarament contrastades. Uns demanen el 155 indefinit, els altres prediquen diàleg i distensió. El senyor Sánchez no és perfecte, però no hi ha cap perspectiva, ni a curt ni a mitjà termini, que ens pugui donar per president del govern espanyol algú millor, ans al contrari. Qui pensi que el senyor Sánchez i els senyors Casado, Rivera i Abascal són el mateix, pateix una ceguesa aguda. És previsible, i natural, que des de Catalunya la dinàmica del vot útil sigui molt present. Més d’un es preguntarà per quins set sous cal votar una llista independentista si renuncia a fer política parlamentària. Quina garantia hi ha que no repeteixi el comportament extremadament miop del final d’aquesta legislatura? En definitiva, que si convé que guanyi Sánchez, per què no votar Sánchez?

També és possible, ho admeto, que l’independentisme no estigui desorientat i que segueixi una estratègia definida: la de, tot mantenint-se dintre dels límits estrictes de la legalitat, no fer política espanyola i esperar el col·lapse de l’Estat. Si és així, aquesta vegada no perdrem un llençol, perdrem bous i esquelles. Traducció: es pot perdre el més preuat, la majoria al Parlament de Catalunya, i amb ella el govern de Generalitat.