Les eleccions i el projecte d’Estatut de Catalunya (1931)

De la columna de Ferran Agulló ‘Pol’ (Girona, 1863-Santa Coloma de Farners, 1933) a La Veu de Catalunya (14-VII-1931). Format en dret, periodista, poeta i gastrònom, Ferran Agulló va ser secretari general de la Lliga Regionalista. En aquell partit era l’expert en eleccions. El sistema electoral vigent a la II República espanyola era l’uninominal per circumscripcions. A Catalunya afavoria a ERC. La Lliga s’hagués beneficiat més del proporcional.

Amb la mateixa emoció catalanista amb què en 1919 seguia la confecció i discussió de l'Estatut de Catalunya, obra de tots els partits i tots els estaments catalans, en noble transacció i lliure competència, m'he posat a llegir el projecte d'Estatut elaborat per la subcomissió de la Diputació provisional de la Generalitat de Catalunya, que ha d'ésser aprovat pel ple, pels Ajuntaments catalans i pel plebiscit del nostre poble, per a ésser presentat pel Govern, no com una ponència, sinó com una petició, a les Constituents de l'Estat espanyol. No és pas fàcil la tasca crítica d'aquest document—base de la llibertat concertada de Catalunya amb la República espanyola, creador de l'Estat Català — amb una sola lectura, ni tampoc amb dues; ni és tasca meva ni és marc aquesta secció, per a la crítica d'un document de tanta importància. Però en l'Estatut es tracta d'organització electoral i això sí que em pertoca a mi, i és tan clar el que diu, que el comentari salta de seguida com l'espurna d'una pedra foguera en picar-la amb una barreta d'acer. L'article 48 diu per a l'elecció del primer Parlament de Catalunya que serà convocada pel President provisional de la Generalitat, i en la qual s'haurà d'elegir el definitiu, el territori català es dividirà en cinc grans circumscripcions: Barcelona-ciutat i Barcelona-circumscripció; Girona, Lleida i Tarragona [...] La divisió establerta és la que ha fixat per a les darreres eleccions el decret del Govern provisional de la República; no per això l'hem de combatre: el sistema de les grans circumscripcions és el més apte per a combatre el caciquisme, per a desarrelar-lo, perquè no torni més a arrelar; per a evitar l'efecte del diner i de la influència personal, però a base sempre d'una perfecta legalitat en totes les autoritats i d'un perfecte compliment de la llei. Però les eleccions passades han demostrat que les grans circumscripcions, més difícils de vigilar pels candidats, poden caure en un caciquisme més repulsiu que el personal d'homes d'influència: en el dels Ajuntaments protectors de la força bruta, de la creació dels «valents» i de l'amenaça dels «brètols». A més a més, han demostrat que per al triomf de les minories controlades de l'acció governamental, amb les mil combinacions a fer amb els noms dels candidats múltiples, no donen pas idea del pensament ciutadà. Les grans circumscripcions no són factibles sinó aplicant els principis de la representació proporcional. Però l'Estatut no en parla. [...] Avui, a Espanya, no hi ha llei electoral; el cens d'Espanya és una falsedat manifesta. Com farem les primeres eleccions de la llibertat de Catalunya? Tal com ha fet les seves la República espanyola? Han anat molt bé a Esquerra Republicana, sembla que ban anat molt bé a la República espanyola perquè no han sortit homes monàrquics i aquests s'han apressat a reconèixer el nou estat de coses. Però hauran anat bé a Espanya? Han anat bé a Catalunya? Molts en dubtem: els fets, però, tenen la paraula. [...] Temem molt que segueixi l’obra partidista d'Esquerra Republicana; el partidisme és l'escull més gros que pot fer perillar la nau d'un poble. Que un poble no és un partit, sinó un conjunt de partits, d'ideals.