Eleccions a Grècia: polarització i desencant

En la pròxima cita electoral a Grècia s’espera que Syriza, el partit d’esquerres que ocupa el govern, perdi per un marge ampli. En les primeres eleccions generals des de l’esclat de la crisi econòmica convocades després d’un mandat gairebé complet de quatre anys, els sondejos pronostiquen una victòria per deu punts de Nova Democràcia, principal partit de l’oposició, de dretes, al qual almenys una enquesta atorga un marge encara més ampli, de fins a quinze punts. Aquests resultats serien gairebé calcats dels de les europees celebrades recentment.

Ara bé, és interessant observar que la primera posició de Nova Democràcia no es tradueix en un augment significatiu del nombre de vots de la formació. A les generals de gener del 2015, Nova Democràcia va obtenir aproximadament 1.720.000 sufragis. A les europees de maig del 2019, es va situar en aproximadament 1.870.000. Per contra, els 2.245.000 vots obtinguts per Syriza el gener del 2015 van quedar en aproximadament 1.340.000 el maig del 2019. Atès que, segons sembla, aquesta diferència tan sols s’ha traduït en un increment limitat del nombre de vots atorgats a altres partits més petits, només hi ha una explicació possible: els antics votants de Syriza es queden a casa.

La desil·lusió dels que van donar suport a Syriza no ens hauria de sorprendre. Es pot afirmar que aquests últims quatre anys les polítiques de Syriza han millorat les coses principalment en dos sentits. En primer lloc, han atenuat algunes de les conseqüències més dures dels programes d’austeritat imposats per la Unió Europea per a alguns segments de la població gràcies a l’ampliació de la cobertura sanitària pública als no assegurats o l’augment marginal del salari mínim. I, en segon lloc, han donat suport als col·lectius més marginats, per exemple, amb l’aprovació de lleis per concedir la ciutadania als fills d’immigrants nascuts a Grècia o per reconèixer la condició civil de parella de fet a les parelles del mateix sexe. Fora de Grècia, la fi de la disputa sobre la denominació de la República de Macedònia del Nord gràcies a l’Acord de Prespa ha estat aplaudida com una bona maniobra de política exterior per part de Syriza. A Grècia, però, va suscitar una profunda divisió en l’opinió pública.

Malgrat tot, Syriza ha fracassat pel que fa a la seva principal promesa: no ha posat fi a l’austeritat i no ha influït en l’arquitectura política de la Unió Europea en favor d’una democratització més gran de la presa de decisions, la seva principal consigna els últims anys. De fet, el lema de la candidatura d’Alexis Tsipras per a la Comissió Europea el 2014 era “L’altra Europa!”.

Les conseqüències d’aquest fracàs tenen dos vessants: des del punt de vista pràctic, malgrat que els dirigents de la Unió Europea van elogiar Tsipras pel seu “sentit de la responsabilitat” descobert tardanament, els grecs van continuar sotmesos a una fiscalitat exageradament alta, un atur descontrolat i uns serveis públics que amenaçaven ruïna. Des de la perspectiva política, es va escombrar qualsevol concepció que pogués suposar un canvi significatiu en matèria de política econòmica europea, cosa que va relegar les polítiques progressistes a l’àmbit de l’inconcebible. És un fet que potser caldria tenir en compte en països en què partits sorgits de la crisi s’han pronunciat en un sentit semblant, com ara Espanya.

Quan es va esvair l’“esperança” que prometia Syriza i es va instal·lar el desencant, la polarització es va intensificar. Això, que d’entrada pot semblar contradictori, no ho és. Mirant de consolidar la seva nova postura afí a la Unió Europea, Syriza es va acostar al centre de l’espectre polític i va intentar reivindicar l’herència de la socialdemocràcia. Nova Democràcia, per contra, es va desplaçar més a la dreta, assumint-ne els elements més nacionalistes i reaccionaris. El debat públic va transitar de les divisions profundament polítiques dels anys anteriors cap a un ostensible xoc de “valors” (per fer servir un terme nord-americà). Nova Democràcia va llançar tota mena d’acusacions contra Syriza: des d’haver capitulat davant de la Unió Europea fins a ser un partit bolxevic (i totes dues coses alhora). Es va oposar a la legislació en matèria de drets humans i va censurar l’acord amb Macedònia qualificant-lo de “traïció”, mentre fomentava una retòrica incendiària que acontentava el seu públic més conservador. Syriza hi va replicar posant el focus en els escàndols de finançament protagonitzats per dirigents de Nova Democràcia i atacant la reivindicació dinàstica del càrrec de primer ministre per part del líder del partit, Kyriakos Mitsotakis (Syriza sostenia que el que vincula Mitsotakis amb el poder és la seva família, que ha tingut un paper actiu en la política grega des de fa unes quantes generacions). Una gran part de la població va renunciar a la participació política i els conflictes entre els exèrcits dels dos bàndols -els partidaris acèrrims dels dos grans partits, i els grups de mitjans, periodistes i comentaristes afins- van arribar al paroxisme.

Grècia s’encamina a les pròximes eleccions immersa en un seguit de paradoxes: si bé ningú qüestiona seriosament l’ortodòxia de l’austeritat i Kyriakos Mitsotakis ha promès expressament que continuaran les privatitzacions i la desregulació del mercat de treball, es castiga Syriza per no haver donat “esperança” a la població. El gir cap a l’extrema dreta de Nova Democràcia no ha reportat més vots a la formació conservadora que, tanmateix, sembla destinada a assolir una victòria contundent i un govern fort, una gesta que Syriza, malgrat l’augment de la radicalització popular i del suport que va obtenir per moments, no va poder aconseguir mai. La polarització és extrema i les divisions socials, profundes. Tot i això, a l’opinió pública li costa entendre què està en joc realment i la majoria de la població no es pren seriosament cap programa polític, mentre el debat públic es degrada progressivament.

En aquest costat de la Mediterrània, deu anys després del començament d’una crisi que no amaina, les perspectives són desoladores.