Eleccions a França: el retorn dels 'antidreyfusards'

El resultat de l'enfrontament entre Emmanuel Macron i Marine Le Pen a la segona volta de les eleccions presidencials a França és lluny d'estar escrit. Moltes personalitats polítiques d'esquerres i de dretes, com la socialista Anne Hidalgo, el comunista Fabien Roussel, la candidata dels republicans Valérie Pécresse i el candidat ecologista Yannick Jadot, han cridat a votar el president actual. No obstant això, el candidat de dretes Éric Zemmour, malgrat els seus desacords amb Marine Le Pen, ha demanat el vot per ella. No oblidem, però, que segons el càlcul dels vots de la primera volta, els electors francesos semblen inclinar-se generalment pels sentiments antiestablishment representats per líders polítics com Jean-Luc Mélenchon i Marine Le Pen. Molts analistes i periodistes creuen que una gran part dels votants francesos acabaran votant Macron a la segona volta, pel mateix motiu que a les eleccions presidencials del 2017, perquè per a ells la victòria de l'extrema dreta és insuportable. Però cal tenir en compte tots els que s'abstindran, votaran en blanc o votaran Le Pen.

El cert és que les forces de l'extrem s'enforteixen en cada nova elecció presidencial a França. Jean-Luc Mélenchon va obtenir més del doble de vots que Yannick Jadot, Fabien Roussel i Anne Hidalgo. Pel que fa a Le Pen, les febleses de la dreta tradicional a França l'han fet créixer del 21% dels vots el 2017 al 23,15% ara. Per tant, mentre que els partits polítics francesos no estan totalment morts, la política tradicional a França, tant a l'esquerra com a la dreta, ha rebut un fort cop. En conseqüència, allò que sedueix els francesos de Le Pen i Mélenchon no són tant els seus programes com la manera populista que tenen de presentar-los. Tant Marine Le Pen com Jean-Luc Mélenchon juguen, de diferents maneres, la carta de la identitat francesa. De fet, tots dos conviden els francesos a repensar la identitat de França, més enllà dels marcs fixos en què estan acostumats a veure-la, a entendre que la identitat francesa és una obra en constant transformació. Si cada cop són més presents en el cor i en la ment dels electors francesos, és perquè cadascun reivindica una altra forma d'universalisme republicà, diferent de la dreta tradicional i de l'esquerra tradicional a França. Mélenchon no nega la igualtat radical de tots els ciutadans francesos, ni la laïcitat de l'estat francès, però critica el vocabulari hegemònic de la cultura política francesa posant l'accent en els perills del racisme estructural a França. És a dir, segons Mélenchon i la França Insubmisa, França és un país on existeixen procediments democràtics, però és una entitat nacional on la participació política no està prou diversificada. És interessant veure que, en el cas de Marine Le Pen, el discurs populista també constitueix el principal vehicle de comunicació. Tanmateix, utilitza la catolicitat blanca francesa com a marcador d'identitat, més enllà d'un laïcisme antihijab. El seu ús d'un vocabulari no inclusiu ocult vela una visió jeràrquica de la societat francesa que no es pronuncia explícitament.

Tanmateix, el discurs populista de Marine Le Pen espantava els francesos fa menys de cinc anys. Sens dubte, s'ha produït un gran canvi en la mentalitat política francesa, que sempre havia estat alerta i s'alarmava amb les formes matisades de feixisme, racisme i antisemitisme. La sorprenent victòria de Marine Le Pen a la primera volta de les presidencials franceses del 2022 demostra, una vegada més, que França està perdent la seva ferotge síndrome de dreyfusard. El que el cas Dreyfus ens va mostrar durant més d'un segle és que la doctrina de la igualtat davant la llei encara estava tan fermament implantada en la consciència política dels francesos que un únic error judicial, com el que es va produir amb el jueu Alfred Dreyfus, podia provocar la indignació pública. No cal dir que Clemenceau, Zola, Proust, Anatole France i molts altres escriptors, periodistes i partidaris dels drets humans que defensaven l'injustament empresonat Alfred Dreyfus no buscaven una veritat contextual, sinó que abraçaven una noció universal de veritat. Per això es va encunyar el substantiu francès intellectuel, que va guanyar protagonisme sociològic més enllà de l'afer Dreyfus. Cal tenir en compte que Zola no és mai esmentat per Marine Le Pen, ja que és considerat per ella massa a l'esquerra i pro Dreyfus. A més, Marine Le Pen acostuma a valorar-se com a populista davant el que ella anomena "el sistema que és dolent i representa el mal per al poble francès". La immigració és, òbviament, un altre tema favorit de Le Pen, que sovint descriu com el resultat del globalisme. També, contra el president Macron i la seva idea d'unitat europea, Marine Le Pen i el seu partit presenten un desafiament cap a la Unió Europea, en nom d'una "sobirania nacional" els contorns de la qual mai estan clarament definits.

Encara que Marine Le Pen no guanyi la segona volta de les eleccions franceses el 24 d'abril i Emmanuel Macron segueix sent president de França durant cinc anys més, la principal qüestió que romandrà serà sobre la mentalitat política de la societat francesa. Tenim el deure moral i polític de preguntar-nos si el somni de Marine Le Pen s'ha convertit en el d'una part important de la població francesa. Certament, per a molts ciutadans francesos d'avui Marine Le Pen ja no és vista com un perill per als valors històrics d'una França igualitària, enamorada de la llibertat i la fraternitat. Per a molts ciutadans francesos, la promesa política de Marine Le Pen de reservar la prioritat de l'ocupació, les ajudes socials i l'habitatge social als francesos no posa en dubte els grans principis d'igualtat i fraternitat del contracte republicà. Així mateix, enmig de l'actual crisi ucraïnesa i tenint en compte la proximitat política de Marine Le Pen amb el president rus Vladímir Putin, la seva arribada al Palau de l'Elisi marcaria una ruptura encara més greu amb l'arquitectura política de la Unió Europea. La dreta radical a França mai ha estat tan a prop de la victòria, però la política francesa tampoc ha tingut mai un futur tan incert. Amb la victòria de Marine Le Pen, gairebé 125 anys després de la victòria dels dreyfusards al judici d'Alfred Dreyfus, els antidreyfusards tornarien a tenir el poder.